Pel que pugui ser, recupero un text més aviat breu, o greu, que vaig penjar en aquest blog el 13 de juny del 2006. Hi ha coses que no són noves, però ara, amb la crisi, tot cola i tot sembla justifitat, sempre que afecti a les capes baixes de l'estructura organitzativa local. No ens hem de considerar prou privilegiats només pel fet de tenir feina? Un funcionari!! El somni del setanta per cent de la població en edat de fracassar! Aquest privilegi justifica qualsevol vexació.
No es tracta de descobrir Millets, es tracta de que la veu dels cantaires, enganyats i ridiculitzats fins al paroxisme, no s'acabi assemblant a l'amenaça soterrada però permanent d'una manera de funcionar que, vagament, em recorda al meu atàvic i conclòs servei militar obligatori. I d'això fa més o menys, trenta-dos anys.
""Una gran sensació de fracàs i un microgram d'esperança. Hi ha una cultura (una manera de relacionar-nos) que s'ha de combatre com si fóssim en guerra. Allò dels somriures falsos. La por secreta que ho desdibuixa tot. Allò que sembla veritat i que no ho és i una mena de corona de desgraciats que ens condicionen la vida com si hi tinguessin dret. Un gran sensació de fracàs que s'ha de destriar com si es tractés dels pètals d'una rosa. El futur no pinta bé, fins que algú no em demostri el contrari.""
I tinc la sensació que el temps no passa debades. Avança perquè la mentida se sofistiqui amb el pas de les hores.
Malgrat el lamentable muntatge visual amb què es presenta aquesta cançó, no m'he pogut estar de posar-la ara i aquí. Al Youtube, malgrat el que diguin alguns, no hi és tot. I si pretens buscar cançons d'en Francesc Pi de la Serra descobreixes que l'oferta disponible és més aviat escassa. Amb els seus discos passa una cosa semblant. Si en el seu moment va ser un cantant emblemàtic, ara sembla un ser pràcticament desaparegut. Probablement sigui perquè, entre moltes d'altres, va fer aquesta cançó. I la gent amb poder, quan s'hi veu reflectida, decideix i actua. Perquè les coses sempre han estat així i, malgrat el que diguin alguns, han canviat ben poc en aquests trenta anys d'il·lusions frustrades i també, seria lleig no reconèixer-ho, de somnis acomplerts.
Ja fa una colla de setmanes que aquest nom ha ressonat per tots els informatius del país i de l'estat com la màxima representació de la immoralitat financera, de l'espoli, del robatori i del frau a gran escala. Queda com a incògnita la causa que hagi provocat que aquest cas sortís a la llum quan és evident que molta gent, molta gent que tenia informació i poder, n'estaven absolutament al corrent. El fet és que, a hores d'ara, el gran escàndol es diu Millet. L'estratègia dels advocat li van fer tornar una part del robatori i una carta de disculpa que devia ser meticulosament educada i compungida. La meva malfiança va fer un salt d'alegria. Posaria la mà al foc que encara evitarà la presó i, amb una mica de sort, demanarà alguna compensació per danys i perjudicis. Però les veus més assenyades de seguida van reclamar que tingués prou decència per tornar la Creu de sant Jordi que se li havia concedit. Malgrat que visqui al·lucinat quasi de manera permanent, quan vaig sentir aquesta reclamació vaig al·lucinar una mica més. La Creu de sant Jordi ha de tornar? Doncs mira que som espavil·lats, tots plegats. La meva estupidesa elemental i simplista em fa pensar que el que hauria de tornar són tots TOTS els diners que ha robat amb els recàrrecs corresponents. però es veu que això, la justícia no ho contempla. Per tant, tot és qüestió de temps. Si d'aquí a quatre anys torna la Creu de sant Jordi i d'aquí dotze comença el judici per la seva malifeta, el cercle de la justícia s'haurà tancat, el seu delicte ja haurà prescrit, denunciarà tots els mitjans de comunicació per injúries i s'embutxacarà una xifra que, malgrat tot, li permetrà convidar els seus amics a un vermutet que no estarà gens malament.
Però el més greu d'aquest escàndol no és la icona que ara trobem impresa a tots els diaris. Quants Millets devem tenir en totes les capes de poder del país? En un Palau de la Música no hi ha el poder que trobarem en un govern estatal, en una Generalitat o en un ajuntament com el de Barcelona. I en altres àmbits de poder encara més pròxims, quants Millets podríem descobrir? I quants Millets anònims deuen contenir les multinacionals que decideixen la nostra vida? i quants Millets hi deu haver en caixes i bancs? I en entitats esportives d'envergadura? I la suma total de l'espoli a quant deu ascendir? A quant deu tocar per ciutadà, indigent, aturat o assalariat?
En el "3cat24.cat" apareix aquesta notícia quasi d'última hora. Són fenòmens que ja coneixíem, ja fa temps que en sentim a parlar, no són casos únics, però avui es fan ressò d'aquest cas:
""En aquest context de crisi econòmica, i quan els líders europeus debaten sobre retallar les primes dels alts directius financers, s'ha sabut el que cobrarà el ja exconseller delegat del BBVA. José Ignacio Goirigolzarri es prejubilarà i, de moment, rebrà 3 milions d'euros l'any. Però quan es jubili, d'aquí a deu anys, li pagaran una prima extra de 52 milions d'euros, l'equivalent a 8.600 milions de les antigues pessetes.
Goirigolzarri, que abandona el càrrec "de mutu acord amb l'entitat", era la mà dreta del president Francisco González i feia més de 30 anys que era a l'entitat bancària. El seu càrrec l'ocuparà Ángel Cano, actual director de Recursos Humans del BBVA.""
Tal com ha de ser. Un home amb tantes responsabilitats ha de tenir la seva compensació. La crisi aquí ho hi té res a veure perquè, tal com tots sabem, els bancs no tenen crisis de cap mena. El que em sorprèn és que ningú no foti el crit al cel i surti al carrer a fer el que s'ha de fer. Ningú. Queixes, queixetes i queixones en petit comitè. Però ni els antitaurins, ni els i les feministes, ni els de Greenpeace, ni els defensors de les essències pàtries (si descomptem el senyor Millet), ni els que dia sí dia també treuren la banderola de la democràcia es manifesten en contra d'aquestes escopinades que els ciutadans rebem en plena cara i sense possibilitat de resposta. Una anècdota i prou. Seríem capaços de mobilitar-nos amb més passió per un jugador emblemàtic que canvia d'equip i se'n va a un altre equip emblemàtic que per aquestes nimieses que, desenganyem-nos, ens irriten perquè ens produeixen sobretot molta enveja.
Dissabte a la nit, al Patronat, es va fer un acte de celebració dels cinquanta anys de la Nova Cançó. L'espectacle de Marc Parrot i companyia volia retre homenatge a aquell moviment que, ara fa mig segle, va excitar la líbido de bona part dels ciutadans de Catalunya que, a més de ser-ne, se sentien catalans de verb i llengua. Aquesta mateixa nit, el Piromusical que posava punt i final a les festa de la Mercè de Barcelona ha tingut el detall de participar en aquest homenatge amb una primera part dedicada a aquell atàvic i, ara ja sí, antic fenomen cultural que, contra pronòstic i amb els mitjans de comunicació d'esquena, va arrelar en la ciutadania del moment.
Les coses importants, ja se sap, acostumen a passar a Barcelona. En aquestes festes que s'han acabat avui s'ha volgut homenatjar, ni que fos per deu minuts, aquells que fa cinquanta anys van tenir la gosadia de cantar amb una llengua minoritària, reduïda a l'àmbit familiar, gens comercial i en hores baixes de manera permanent. Però el gran homenatge a la història passada sempre l'hauríem de trobar en el present. La fortuna ens somriu molt més del que podria semblar. Si la canço va ser--fa cinquanta anys-- un moviment, resulta que passat tot aquest temps es continua movent d'una manera que potser els més optimistes no s'haurien imaginat. Quantes vegades s'ha volgut fer neteja des del poder d'aquest incordi anomenat cançó? Quantes vegades se'ls ha volgut desacreditar acusant-los que el govern els subvencionava? (l'època del rock català va espantar més d'una ànima inquieta). Malgrat els mals auguris, les veus es reprodueixen com un càncer i--com que les coses importants quasi sempre passen a Barcelona--aquests dies hem vist dos exemples que han estat massivament recolzats tant per la premsa com pel públic.
Més enllà d'Antònia Font, que continuo trobant a faltar, Estanislau Verdet (del que n'he parlat ja unes quantes vegades en aquest blog) i el grup Manel s'han palplantat amb una autoritat imprevista i, hereus de la nova canço, els agradi o no, s'han fet sentir contra tot pronòstic i per sorpresa de la multitud de ciutadans que habitualment miren telecinco.
Fa una setmana, a Premià de Mar, es va celebrar una competició ben peculiar. Els participants, prèviament escollits, volien ser coronats com l’home més fort del món. Tot plegat, un seguit de proves de força física degudament coreografiades i en un escenari preparat per l’ocasió. Era la segona edició d’aquest concurs que arribava a la població i, en tots dos casos, l’èxit de públic va ser enorme. Aquella proliferació muscular desmesurada en veritables torres humanes capaces de fer moure, només amb els braços, els objectes més desproporcionadament inversemblants es va convertir en el que havia de ser: un espectacle multitudinari que va deixar clavats els espectadors. Perquè les persones som així de simples. Contemplar la força física elemental és un esdeveniment ciutadà. Altres esdeveniments en què la força física també és la protagonista també tenen un amplíssim consens social. El paradigma seria el futbol. Tot el cúmul de tàctiques i estratègies que el fan ser com és es basen en una capacitat inicial: la força física. Els esports acaben sent una manera sofisticada de reconduir l’impuls primari de la violència i la força muscular. La vetllada de descobrir l’home més fort del món va tenir el poder de ser multitudinària perquè el poder físic ens sedueix, perquè allò que va més enllà de la normalitat ens fascina, perquè contemplar allò que nosaltres mateixos no som ens admira. I la força física, visible i palpable, ens convenç molt més que la intel•ligència o els sentiments. Un campionat d’escacs mai no ha tingut el públic que té el futbol. Ho trobem avorrit perquè la intel•ligència és secreta? Hauria assistit el mateix públic en una vetllada en què es volgués descobrir la persona més intel•ligent de Catalunya? I la més comprensiva de l’estat? I la més corrupta d’Europa? I la més cínica de l’hemisferi nord? I la més feliç del món?
Diari Maresme (el tinc en la llista d'enllaços) ha convocat el Segon Premi de Blogs del Maresme. En una de les categories ha inclòs el meu com a finalista. Evidentment, només aquest fet ja m'omple d'orgull. Com que és de votació popular i el període per votar és una mica ajustat, des d'aquí uns invito a participar en la votació i, com no podria ser d'altra manera, en l'apartat en què estic nominat tenir la delicadesa de votar AQUEST INSIGNE BLOG que, des del novembre del 2005 intenta queixar-se sempre d'alguna cosa.
El dia límit per emetre el vostre vot és el dia u d'octubre. Deu dies justos. Gràcies per tot.
Aquesta carta surt avui mateix al Periódico. Al marge del tema principal que exposa, m'ha interessat de manera especial la reflexió que fa en les últimes línies del text. La gent es pot arribar a queixar, la gent ens podem arribar a queixar, de coses que ens irriten especialment i, al mateix temps, obviar problemes infinitament més greus i mes escandalosos.
""El referèndum d'Arenys de Munt ha estat qualificat de «bufonada independentista», que té un «valor jurídic, zero», de «manifestació feta per algunes persones» i de «bogeria». Hi ha hagut, fins i tot, qui considera que aquestes consultes democràtiques, «en què s'apedrega els que hi estan en contra», li remouen les entranyes i li recorden els països «totalitaris». Altres s'han dedicat a publicar a les pàgines dels seus diaris les inversions de l'Estat a Arenys de Munt, a manera d'acusació dels ciutadans de lladres. Diuen que primer demanem subvencions i després en reneguem. Arenys de Munt continuarà rebent subvencions sempre que el Govern les posi a disposició dels ajuntaments, tant aquí com a Arenillas de San Pelayo. Aquests són alguns comentaris que he llegit i sentit sobre el referèndum. Els veïns d'Arenys s'esforcen a muntar un acte democràtic, el preparen, van a judici, han de combatre les decisions hipòcrites de la justícia, aguanten amenaces dels falangistes i, a sobre, hi ha gent que els falta al respecte. Ja n'hi ha prou d'insults. La consulta d'Arenys de Munt és lloable perquè constitueix un exemple de democràcia real; potser no és representativa, però demostra que els ciutadans d'Arenys existim i tenim necessitats com tothom. El mínim que poden fer els que no hi estan d'acord és callar, escoltar i si hi han de respondre o criticar-ho que ho facin amb respecte, sense menyspreu. Les excuses barates i sense fonament no ens serveixen, senyors. ¿Com se'ns pot dir que «quatre arreplegats» no poden decidir el futur d'un país? ¿I com es pensen que funciona el món? També són quatre arreplegats els que regeixen el destí del planeta, i no veig pas que això molesti gaire els que ens retreuen que fem el mateix.""
A.M.V (Arenys de Mar)
Algú es pot queixar perquè li toquen la unitat d'Espanya i sabrà passar per alt que unes poques grans fortunes continuïn expoliant l'Estat. Algú es pot queixar perquè li li volen construir una mesquita al costat de casa i no haurà mogut un sol dit per l'escàndol immobliari que ofega una bona part dels ciutadans fins al línit de la misèria. Algú es pot queixar perquè els immigrants tenen beques de menjador i haurà oblidat que bona part dels seus impostos han anat a rescatar el patrimoni dels culpables d'això que ara diuen que s'anomena crisi.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.
Ja fa una colla de setmanes que aquest nom ha ressonat per tots els informatius del país i de l'estat com la màxima representació de la immoralitat financera, de l'espoli, del robatori i del frau a gran escala. Queda com a incògnita la causa que hagi provocat que aquest cas sortís a la llum quan és evident que molta gent, molta gent que tenia informació i poder, n'estaven absolutament al corrent. El fet és que, a hores d'ara, el gran escàndol es diu Millet. L'estratègia dels advocat li van fer tornar una part del robatori i una carta de disculpa que devia ser meticulosament educada i compungida. La meva malfiança va fer un salt d'alegria. Posaria la mà al foc que encara evitarà la presó i, amb una mica de sort, demanarà alguna compensació per danys i perjudicis. Però les veus més assenyades de seguida van reclamar que tingués prou decència per tornar la Creu de sant Jordi que se li havia concedit. Malgrat que visqui al·lucinat quasi de manera permanent, quan vaig sentir aquesta reclamació vaig al·lucinar una mica més. La Creu de sant Jordi ha de tornar? Doncs mira que som espavil·lats, tots plegats. La meva estupidesa elemental i simplista em fa pensar que el que hauria de tornar són tots TOTS els diners que ha robat amb els recàrrecs corresponents. però es veu que això, la justícia no ho contempla. Per tant, tot és qüestió de temps. Si d'aquí a quatre anys torna la Creu de sant Jordi i d'aquí dotze comença el judici per la seva malifeta, el cercle de la justícia s'haurà tancat, el seu delicte ja haurà prescrit, denunciarà tots els mitjans de comunicació per injúries i s'embutxacarà una xifra que, malgrat tot, li permetrà convidar els seus amics a un vermutet que no estarà gens malament.
Fa una setmana, a Premià de Mar, es va celebrar una competició ben peculiar. Els participants, prèviament escollits, volien ser coronats com l’home més fort del món. Tot plegat, un seguit de proves de força física degudament coreografiades i en un escenari preparat per l’ocasió. Era la segona edició d’aquest concurs que arribava a la població i, en tots dos casos, l’èxit de públic va ser enorme. Aquella proliferació muscular desmesurada en veritables torres humanes capaces de fer moure, només amb els braços, els objectes més desproporcionadament inversemblants es va convertir en el que havia de ser: un espectacle multitudinari que va deixar clavats els espectadors. Perquè les persones som així de simples. Contemplar la força física elemental és un esdeveniment ciutadà. Altres esdeveniments en què la força física també és la protagonista també tenen un amplíssim consens social. El paradigma seria el futbol. Tot el cúmul de tàctiques i estratègies que el fan ser com és es basen en una capacitat inicial: la força física. Els esports acaben sent una manera sofisticada de reconduir l’impuls primari de la violència i la força muscular. La vetllada de descobrir l’home més fort del món va tenir el poder de ser multitudinària perquè el poder físic ens sedueix, perquè allò que va més enllà de la normalitat ens fascina, perquè contemplar allò que nosaltres mateixos no som ens admira. I la força física, visible i palpable, ens convenç molt més que la intel•ligència o els sentiments. Un campionat d’escacs mai no ha tingut el públic que té el futbol. Ho trobem avorrit perquè la intel•ligència és secreta? Hauria assistit el mateix públic en una vetllada en què es volgués descobrir la persona més intel•ligent de Catalunya? I la més comprensiva de l’estat? I la més corrupta d’Europa? I la més cínica de l’hemisferi nord? I la més feliç del món?
Diari Maresme (el tinc en la llista d'enllaços) ha convocat el Segon Premi de Blogs del Maresme. En una de les categories ha inclòs el meu com a finalista. Evidentment, només aquest fet ja m'omple d'orgull. Com que és de votació popular i el període per votar és una mica ajustat, des d'aquí uns invito a participar en la votació i, com no podria ser d'altra manera, en l'apartat en què estic nominat tenir la delicadesa de votar AQUEST INSIGNE BLOG que, des del novembre del 2005 intenta queixar-se sempre d'alguna cosa.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
