La partida d'escacs dibuixada per Quino és una bella mostra d'una realitat que no canvia per més que passin els anys, els governs i les tendències polítiques. Qui mana, mana.
L'època de l'esplendor econòmica ja va concloure. Tots aquells anys en què la riquesa brollava per tot arreu ja ha passat, el temps en què es reivindicava el lliure mercat com la panacea es va acabar de manera traumàtica i els primers que van demanar ajut als poders públics van ser els antics abanderats de tanta llibertat. En aquella llarga època tan esplendorosa no es va aconseguir una cosa tan essencial com dignificar la vida dels més febles. Era el moment idoni. però no. A més riquesa, hi havia més pobres. A més riquesa, uns increments ridículs en les pensions més baixes. Un acte de cinisme que, ja aleshores, hauria hagut d'indignar-nos. La vida, malgrat tot, passava tranquil·la i amable. Per això reivindicàvem la supressió de les corrides de toros o protestàvem per la mesquita que ens volien posar al costat de casa. L'abundància es va acabar sense que la promesa per una vida digna per tothom es fes efectiva. Cap problema. Cadascú a casa seva i Déu en la de tots. Seria fàcil de resumir l'evidència: a l'hora de pagar sempre acaben pagant els mateixos. S'ha dit ja tantes vegades que manifestar-ho ni ens immuta. No és nou. És inherent a l'espècie humana. En qualsevol crisi econòmica qui paga els plats trencats? Però el que hem vist aquests darrers anys supera aquesta cota de normalitat humana. L'insult, el cinisme, la grolleria i la prepotència oberta i sense complexos s'ha imposat. El daltabaix de la crisi financera no va ser culpa de tots, com encara ens volen fer creure. Va ser culpa dels que ara, en plena crisi, no tenen cap vergonya en continuar ostentant sous pornogràfics que encara s'incrementen un trenta per cent. I és justament per això i per cap altra cosa que es planteja allargar l'edat de jubilació. I per això les pensions més febles, en lloc de pujar, baixen. I per això cal abaratir l'acomiadament dels treballadors.
Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.

Suposo que ja us haureu adonat, però el post de la Toni fa el número 100.
Hi ha moltes maneres de recordar el Martí, cadascú ho fa com millor li sembla, per tant, entenc a l'Endora tot i que a mi m'hagués agradat ser-hi a la inauguració de la nova biblioteca.
Xavier, Lou Roig, és molt trist el que comentes. Crec que la literatura cada cop té menys a veure amb Sant Jordi.
Abraçades.
Martí, en Xavier Gascó ha fet una bona apreciació quant diu que no hi eren els teus llibres però, aprofitant que la Sílvia ha passejat per aquí, jo crec que part de culpa hi és en l'absència també sentida, per segon any, de la llibreria Proa. Amb ells això no hagués passat... però l'any vinent ho tindrem en compte... o potser abans.. ja ja