La partida d'escacs dibuixada per Quino és una bella mostra d'una realitat que no canvia per més que passin els anys, els governs i les tendències polítiques. Qui mana, mana.
L'època de l'esplendor econòmica ja va concloure. Tots aquells anys en què la riquesa brollava per tot arreu ja ha passat, el temps en què es reivindicava el lliure mercat com la panacea es va acabar de manera traumàtica i els primers que van demanar ajut als poders públics van ser els antics abanderats de tanta llibertat. En aquella llarga època tan esplendorosa no es va aconseguir una cosa tan essencial com dignificar la vida dels més febles. Era el moment idoni. però no. A més riquesa, hi havia més pobres. A més riquesa, uns increments ridículs en les pensions més baixes. Un acte de cinisme que, ja aleshores, hauria hagut d'indignar-nos. La vida, malgrat tot, passava tranquil·la i amable. Per això reivindicàvem la supressió de les corrides de toros o protestàvem per la mesquita que ens volien posar al costat de casa. L'abundància es va acabar sense que la promesa per una vida digna per tothom es fes efectiva. Cap problema. Cadascú a casa seva i Déu en la de tots. Seria fàcil de resumir l'evidència: a l'hora de pagar sempre acaben pagant els mateixos. S'ha dit ja tantes vegades que manifestar-ho ni ens immuta. No és nou. És inherent a l'espècie humana. En qualsevol crisi econòmica qui paga els plats trencats? Però el que hem vist aquests darrers anys supera aquesta cota de normalitat humana. L'insult, el cinisme, la grolleria i la prepotència oberta i sense complexos s'ha imposat. El daltabaix de la crisi financera no va ser culpa de tots, com encara ens volen fer creure. Va ser culpa dels que ara, en plena crisi, no tenen cap vergonya en continuar ostentant sous pornogràfics que encara s'incrementen un trenta per cent. I és justament per això i per cap altra cosa que es planteja allargar l'edat de jubilació. I per això les pensions més febles, en lloc de pujar, baixen. I per això cal abaratir l'acomiadament dels treballadors.
Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.

Una plaça!
un carrer!
una escultura!
res millor que UN PREMI DE LITERATURA
és el que ens cal a Premià.
Així segur que podrem gaudir i animar a que la gent torni a escriure i llegir
i potser entendrem el sentit de les paraules d'en Martí.
Marc Pedrós i Pagès
(nét d'en Pagès del Patronat i fill de la Rosaura del Mercat)
Poeta aficionat.
Costa molt posar-se a escriure, i més per dir adéu.
Adéu a una persona que ha estat imprescindible
Adéu a una persona que cada dia a les 8.30 estava a la plaça amb la seva cervesa.
Adéu a una persona que cada cap de setmana feia el vermut amb els seus amics.
Adéu a una persona que era amiga dels seus amics, que sabia escoltar, sabia parlar i com no escrivia de meravella.
Adéu al millor bibliotecari que podia tenir un poble, on cada cop que entraves a la biblioteca et rebia amb un somriure d’orella a orella.
Adéu a una persona que m’ha vist créixer.
Adéu Martí.
I no perdis mai aquest somriure.
Et trobarem a faltar, fins i tot, els més menuts.
No diré que mai m'havia sentit tant fora de lloc perquè m'hi havia sentit en circumstàncies similars. Però sí intensament fora de lloc (no som d'eixe món) durant una estona.
Després les coses han canviat, tot i la tensió cultural entre els dos costats de l'altar, especialment amb les darreres paraules que ha llegit en Jaume i que més d'un es deu haver hagut d'aguantar d'aplaudir.
Emocionant comiat ...
Caminante no hay camino, se hace camino al andar
Golpe a golpe, verso a verso
Martí, a tu que no t'agradava viatjar has començat un llarg viatge i, en acabar, ens trobarem tots plegats.
Impossible oblidar-te!
Hola, nois!
Avui fa un dia preciós i veig el campanar des de la terrassa d'en Martí. He engegat l'estufa que té sota la taula des d'on us escrivia i feia literatura de la bona amb un petit transistor des d'on es connectava de tant en tant per espiar què passava al poble gràcies a Ràdio Premià.
Ara mateix us escric des de l'ordinador d'en Martí. És des d'aquí on li vull ensenyar totes les paraules tan dolces i precioses que li feu arribar. Avui estaria molt content, perquè al obrir-se el seu messenger han aparegut un munt de missatges vostres. Ell sempre em deia que no hi havia dret, que jo sempre en rebia moltíssims i que ell també en volia tants. Doncs entre tots li estem fent un regal molt especial, perquè ell no volia coses materials; ell gaudia amb cops espontanis de temdresa, puresa, amor i sinceritat. A més a més, aquesta nit la Núria m'ha acompanyat una altra vegada, com sempre en tot moment, perquè no ens deixem soles en cap instant, a casa seva. I Martí, no t'enfadis si explico això en públic, però ho necessito per estar tan forta com tu vols veure'm, quan la Núria ha marxat de casa teva després de preguntar-me si n'estava segura que volia dormir aquí sola, li he dit que sí. Aquesta nit ha sigut una nit tendríssima, com totes les que hem compartit des de fa més de 12 anys. He engegat l'estufa perquè el dormitori s'escalfés, he deixat la meva roba a sobre de la tava, a la cadira de fusta tan senzilla i bella vom tu, i que bé, Martí!, els teus llençols encara fan la teva olor, i abraçadeta al teu pijama, hem passat la nostre nit de noces, amb molt d'amor, ben presents tots dos, desitjant-nos bona nit i abraçant-nos i protegint-nos l'un a l'altre, i com deia en Lluïset, despertar l'endemà, obrir els finestrons i esperar un nou dia, i trobar altre cop entelats els vidres, com aquests meus ulls, que sovint obliden que encara hi ha llum per adreçar la vida. He d'esborrar les nits, de ràbia i de feblesa. He d'esborrar el pensar que sempre ens toca perdre, mirar molt més enllà d'aquesta boira espessa. He d'aprendre a lluitar sense tenir cap eina. I el pas del temps, hores repetides, va llaurant la pell cada cop menys lliure. Sense guanyar res, perdre un tros de vida, i anar cap al llit fent veure que es somnia. I aquesta cadira coixa i atrotinada, els vells finestrons i la llarga escala són la gran mentida, perdre l'esperança. Per això m'aixeco ara que puc encara.
Quantes vegades la reescoltaré, Martí! Em dóna tanta força perquè sé que és com ens voldries a tots, que malgrat el dolor i el dol que em se saber suportar amb elegància i dignitat, no hem de tallar amb res. Aquest divendres tots els meus amics de Premià soparan amb mi al Marina. L'entrepà que et va donar l'Esther encara és al congelador. Aquest dissabte miraré el Barça amb les meves amigues aquí a casa teva, com a tu t'agrava tenir-nos, i me'l menjaré amb una llauna de cervesa que encara tens a la nevera. I amb els altres amics, el del sector Clara, Miquel i Guillem, farem la calçotada el dia 20, i a Can Martí. Passarem de l'altre més car i així serà ben a prop del teu Premià. I divendres 19 aniré al Clap a escoltar en Quimi Portet amb els amics de la feina. I aquest cap de setmana, Martí, els meus pares, ma germana i jo dinarem i soparem a casa nostra, amb la teva foto a lobre del piano, com a tu t'agradava, mirant cap al teu poble, el teu campanar, el teu carrer Aurora, la teva platja, el teu Sant Mateu, i la llum que fa llumetes tant a Collserola com a Montjuïc. I amb el teu permís, em beuré amb ell les ampolles que vam comprar a Scala Dei fa poquíssim, i després farem un xupito de Jack Daniel's a la teva salut, i no recolliré res de la cuina fins al vespre, per gaudir de la paraula i la placidesa al nostre sofà verd.
Martí, ara t'he de deixar. He quedat amb ton germà a casa vostre, la dels teus pares. Hemd'anar a buscar el teu DNI, i ens acostarem fins al jutjat a veure si ens donen la teva roba dediumenge. Tota la roba que t'havia regalat per reis i que sé que portaves per fer-me feliç.
Tranquil, ma mare ens acompanya i ens dónas molta força. I els diré d'anar a dinar de menú a La Cuineta, que és el que haguéssim fet avui tu i jo, perquè avui no tenia ni reunió d'Equip Docent ni Claustre. Els farà molta il·lusió veure'ns entrar. Segur que sí.
Fins ara!
Llegiu la noticia.
http://www.barcelonareporter.com/index.php?/news/comments/the_poe...
RECORDAR
En Martí era el meu cap al cau, fa molts molts anys.
Quan llegeixo els seus escrits sempre recordo la seva paciencia, quan anavem d'excursio i jo li feia trenes.
No hi ha parules, o almenys jo no les sé trobar...
Pítol
No vaig tindre la sort de conèixe't en persona, Martí, però les teves darreres paraules, just abans d'alliberar-te per sempre més de tot aquest fàstic de món que ens han imposat per decret-llei, m'han fet re-pensar moltes coses, i me n'han re-afirmat d'altres. On siguis, fins aviat!
Mestre! Ha estat una setmana de bogeria. De vegades el refugi de la feina et permet sobrevolar la realitat, però arriba el divendres i s’imposa enfrontar-se als fets i a les evidències. De cop i volta ja no em serveix convertir la teva marxa en una notícia important; ara ja és, definitivament, la pèrdua que no volia assumir.
No et vull dedicar aquí paraules de comiat, només d’agraïment, com a cap als escoltes, com a conseller d’escriptor incipient, com a company de la Ràdio... sobretot com a amic.
No sé. Qui sap? Potser... Perquè no? A reveure, Mestre!
M’he desfogat una mica més al meu bloc.
http://leshomiliespaganes.blogspot.com/
Si existís déu, aquest t'hauria ben guanyat, insultat i humiliat, Martí. Jo voldria vívament que aquest ésser qui, en veritat, només és fum i quimera, fos real... fos ben cert. I ho voldria per a encarar-m'hi, jugar una partida d'escacs amb ell i guanyar-lo, insultar-lo i humiliar-lo. Però ell no hi és i jo no sé jugar als escacs. Voldria saber del cert, però, qui ha donat l'ordre de desconnectar-te, qui mou els fils d'aquestes marionetes que som.
De fet, estic tan emprenyat perquè també voldria saber com és que sobreviuen els mediocres i prevalen tants cretins. I veig que vull saber massa. Ara bé, aquest ésser diví execrable no existeix. Per això no t'ha guanyat ni insultat ni humiliat. Segurament, el teu jo superior haurà decidit que ja en tenies prou d'aquest món miserable i blasmable, d'aquest món absurd, on fins l'amor esdevé absurd, el dolor és absurd, el riure és absurd, somiar, plorar... fins sobreviure. Ara mateix: em befo a consciència dels qui viuen amb el somrís de cretí perpetu penjat de la seva boca d'ase davant d'aquesta voràgine que anomenem societat, benestar..., em befo dels benaurats "optimistes"! Pobres diables...!
Amb tot, crec que ets en algun lloc de l'univers i que pots degustar tanta cervesa bavaresa com et ve de gust i pots olorar la tinta dels llibres i acaronar les natges sensuals d'algun àngel despistat. Perquè, per més que soni masclista (se me'n refot!), certament si hi són, els àngels han de ser femelles, sens dubte.
I si no fos així, company, si no poguessis gaudir de tot això, i més coses que desconec..., res no tindria cap sentit, tot plegat fóra, com tu deies i jo subscric: una puta merda!
Descansa i atipa't dels plaers del cosmos, amic estimat.
Joanot Fasgoig.
Tots els escrits són sincers i preciosos. Que bé que continuem trobant-nos aquí, al seu blog.
Martí, tants comentaris en una setmana et tindrien ben distret, animat i entusiasmat! Diries allò que tant em feia riure perquè contradeia la teva personalitat gens creguda: >
Mua!
Perdoneu, allò que diria és Sóc una passada!
És que era molt irònic el Martí, a mi també em feien riure aquestes sortides. Gràcies pels teus comentaris Toni, espero que estiguis bé i que ens veiem un dia d'aquests. Abraçades.
Aquest diumenge, tot just després d'una setmana de la teva absència, hem anat a visitar-te al teu nº 75.
Tot era com va quedar el dimarts al vespre, la mateixa escala mecànica, les mateixes flors...tot encara al seu lloc.
Com saps, per diverses raons, encara no havíem tingut l’ocasió de viure el dol de la teva absència tots quatre junts i ho volíem fer.
Als meus fills els he llegit l’escrit que acte seguit copio aquí. També els he donat copies d’alguns curts escrits que ens vas dedicar, com la nit aquella , a casa de la Viviana on varem celebrar el nostre casament, o el dia del meu 40è aniversari a casa. També els he donat copies d’algunes dedicatòries que ens vas escriure en els teus llibres.
Després del nostre petit acte d’homenatge tan sols ens queda agrair-te la teva amistat.
Carta als nostres fills:
“A vegades, les persones, necessitem omplir espais interiors, racons amagats que, cecs i aclaparats pel vertigen del dia a dia, no sabem veure.
I aquests buits, no son altre cosa que sentiments que, per omplir-se, han de sortir a la llum, han de explotar i ser mostrats als essers estimats, familiars, amics, als altres essers que, com tu pateixen dels mateixos buits.
Aquests dies hem viscut aquesta necessitat d’omplir el buit i en diversos moments hem pogut expressar els nostres sentiments.
Tenim però un espai i un moment que ha quedat amagat i com un cuc rosegador ens dol i volem ara, en un altre moment i espai, omplir-lo amb vosaltres dos, estimats Gemma i Bernat.
Cert és que hem compartit, aquests dies, moments dolorosos en diversos espais i en diverses circumstancies, però no hem tingut, encara un espai i un moment per a compartir-lo junts, tots quatre.
La cerimònia de l’enterrament era una ocasió, un espai i un moment propici, però, ens faltaves tu Bernat, per que, senzillament, no ho varem saber preveure. Se també del mutu apreci que us teníeu i fins i tot, m'enorgulleix dir-ho, havíeu tingut algun petit gest de mútua complicitat. La teva visita al tanatori, va ser per a nosaltres dos un moment d’aquells que omplen l’espai buit. Vas poder acomiadar-te del nostre estimat Martí.
Amb tu Gemma varem compartir la cerimònia de l’enterrament i allí vas poder viure i compartir amb nosaltres el dolor de la pèrdua.
Al buit que ens ha deixat en Martí se’ns va afegir en aquells moments, l’absència d'en Bernat. ¡Com ens hagués agradat que estiguéssim tots quatre junts!...
La sensació de buit que ens deixà en Martí ens pot fer actuar de la manera mes insospitada.
Potser, les petites històries que viu cadascú de nosaltres agafen una dimensió diferent, més intensa en moments en que el record d'un esser tan entranyable i estimat, ens aclapara i ens commou.
Amb aquest petit homenatge, voldríem resseguir els camins del dol sense traves, amb pas ferm cap a la serenor del dolor compartit.
En fi, desitgem de tot cor que en la vostra vida pugueu arribar a gaudir de l’amistat , afecte i estima d’amics, tan com nosaltres hem gaudit de la d’en Martí.
Hem estat afortunats... i tristos per la pèrdua, la volem compartir amb vosaltres, perquè, també sou afortunats, no tan sols per ser fills del nostre amor, sinó perquè sou hereus d’una manera de viure i d’una manera d’entendre el mon que persones com en Martí exemplificaven perfectament.
Gràcies de tot cor.
Premià de Mar, 7 de Febrer 2010."
Martí, mestre la cosa es posa guapa, a la columna de l'Espadaler d'avui a La Vanguardia s'escriu en lletres importants: És un dels escriptors més seriament originals de les lletres catalanes als darrers temps". Uaaaaaaaaala; la Toni, que et coneixia bé, ja ho diu, de ben segur que exclamaries: És que sóc una passada! Esperem que en Vallcorba reediti l'Anna K per a Sant Jordi, i que aquesta obra sigui estudiada, gaudida, per als noi@s dels nostres instituts, si més no els de la teva estimada vila.
No trobaré a faltar el teu somriure perquè ara és més present que mai, pels carrers estrets del casc antic, a la biblioteca, a l'ajuntament...
Fins aviat!
Marc
Els vostres gestos i paraules ens estan ajudant a encaixar millor la seva pèrdua a tots plegats .
Xavier, Empar, Bernat i Gemma: espero que estigueu més tranquils després de la vostra catarsi particular. A mi em consola saber que entre tots omplirem el buit de la seva absència.
Sílvia: m'agradaria molt veure-us. Porto el dol de la millor manera que sé.
Endora: l'Espadaler és un ésser meravellós, tendre i enter que ja li va fer transmetre en vida les opinions que avui ha fet publicar a la seva columna de Vivir. N'hem parlat i m'ha ajudat molt. COm li he comentat, malgrat que en Martí sabés del cert que l'Anton creia tant en la seva persona com en la seva literatura, avui en Martí estaria sopant amb mi insuportablement feliç després de tornar a constatar que en sabia, d'escriure. Seria un plom divertidíssim fins l'hora d'anar a dormir, i abans de veure'm marxar a treballar em recordaria que és una passada.
Marc: una gran vetllada. M'heu fet riure molt. Moltes gràcies per la vostra companyia. Espero que a partir d'ara parlem i riguem tant com aquesta nit.
veig que l'ESTANISLAU VERDET també ha dit la seva...
http://estanislau-verdet.blogspot.com/2010/02/adeu-marti.html
Martí anar a la biblioteca i constatar la teva absència es mot fort. Però sàpigues que els teus llibres, les teves poesies, les teves paraules estan més vives que mai.
Una abraçada
Hola!
Només volia comentar que en alguns blogs he llegit que en Martí tenia els uls blaus i no és així. Els tenia verds clars; quan la llum els hi tocava de ple eren de ciència-ficció.
Ha mort el nostre cronista (i el de Premià), el Martí Rosselló.
Amb estupor, ens acabem d'assabentar per La Clau http://es.calameo.com/read/000088597e304d5ea7764 de la mort de l'escriptor premianenc. Per nosaltres, era l'etern tertulià del Marina (el bar cool de la plaça), Entrant i sortint de casa, sempre el vèiem formant rotllana amb els seus amics i coneguts, fent una cervesa (i moltes més). Nosaltres dèiem que devia estar escrivint un relat sobre nosaltres, perquè, quan obriem el portal, com un teló, era allà davant, com espectador a la platea del teatre de les nostres vides. El nostre cronista ens va veure arribar i sortir moltes, tantes vegades... La primera que el vaig veure, me'l va presentar el Toni. Eren els primers dies a Premià i baixava a sopar al Marina. D'una conversa pel xat del Gmail, he rescatat aquest testimoni (04feb07)
mi: hoy me han presentado un escritor vecino
en el bar de abajo
que he conocido el dueño
Ame: vive en el mismo edificio que nosotros?
mi: no, pero cerca supongo
Ame: que interesante
mi: tendras que aprender catalan para leerlo aunque me han dicho
que lo han traducido a varios idiomas
yo no lo conozco
Ame: no has leido nada de el?
mi: su obra famosa es Anna K
no, Ame, no debe ser de los famosos
ya la buscare la novela
Ame: bueno pero debe tener una conversacion interesante
mi: bueno, solo nos hemos saludado
Més endavant, em vaig interessar per la seva obra i el Sant Jordi del 2008, em van regalar el recull de contes Parelles de tres. Sempre que me'l creuava pel carrer, pensava en dir-li que l'havia llegit, i que m'havia agradat tant el llibre, però la timidesa, sempre, m'aturava. També, a la hora de saludar-lo, perquè després d'aquell primer dia, no vaig gosar intercanviar amb ell més que esguards.
El dia que va marxar, també ens vam creuar. Vam veure l'home que havia trobat la dissort al carrer Eixample, vetllat per una dona i dos Mossos. Fins avui, no hem sapigut que era el nostre cronista i que ens deia: fins sempre!.
postejat al Facebook
http://tinyurl.com/ye24w6a
Trobaré a faltar el teu punt de vista irònic i amable, sempre clarivident.
Paccius
Al Martí
El mar tan gris d’un dia trist
Un buit al cor perquè t’has mort
Si tu no ets viu ningú no riu
No passa el temps si tu no vens
Ens fas el salt i això fa mal
Sense doctor no hi ha claror
El cel cendrós se’m fa penós
No hi ha cap mot per dir que em fot
El mar tan gris per dir que em fot
Un buit al cor se’m fa penós
Si tu no ets viu i això fa mal
No passa el temps d’un dia trist
Ens fas el salt si tu no vens
Sense doctor ningú no riu
El cel cendrós no hi ha claror
No hi ha cap mot perquè t’has mort
Ahir a casa pensava que en Martí ha mort com un dels seus mites literaris, en Robert Walser. Sol i passejant. I aleshores he recordat la foto del cos ja inert d'en Walser que en Martí m'havia ensenyat tantes vegades. No sé, suposo que és un recurs més que m'ajuda a pair que fins i tot en la seva mort ha tingut sort i ha pogut reproduir una manera de morir que ell i jo tantes vegades havíem comentat, i que al meu entendre, no li hagués importat fer-ho així.
Paccius, crec que el teu poema descriu justament com ens sentim tots aquests dies.
Una abraçada,
Toni Lupetus
He trobat aquest raconet sobre geografia literària catalana que ens fa immortals: http://www.endrets.cat/autor/160/rossello-marti.html
Doncs jo ahir vaig veure que al Robafaves li han dedicat un aparador i, a dins, un petit espai amb els llibres "Inventari parcial d'excuses per viure", "Anna k" i "Parelles de tres". Potser ja ho sabies...
No, aquesta tarda hi aniré i faré unes quantes fotografies. Merci, Sílvia!!
Us passo l'enllaç d'una usuària de Cab Manent. L'he trobat preciós, el seu text.
http://tinavalles.wordpress.com/2010/02/01/el-«meu»-bibliotecar...
Avui seria un dia enormement excitant per en Martí. Estaria nerviós mirant des de les finestres de Can Manent tota la neu que cau, I en faríem fotos. des d'allà, des de la Nacional, a la platja, a la plaça, al carrer, des de Sant Francesc i des de casa. I segur que en faria una Galeria pel proper diumenge. Excitat i content. Feliç de veure aquests petits miracles naturals. Com la vida mateixa. I diria: Això sembla Kieeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeev!!!!!!!!!!!!!!!!
Recordo que havíem estat parlant de nevades premianenques a la Ràdio i aquella mateixa tarda, de camí cap a casa, em van caure quatre volves -ni molt menys el que tenim avui- i el vaig trucar per dir-li. De seguida va fer un comentari al bloc per explicar-ho.
Xavi
He vist nevar i he vingut a parar aquí, mira. Records.
Gràcies per continuar escrivint al seu blog, nois!!
Segur que de la nevada n'hagués fet un article boníssim, Xavi!! Que bé que el truquessis aquell dia. Segur que li va fer molta il·lusió!! Tinc ganes de tornar-te a veure. Em va agradar molt parlar amb tu.
Tina!! Al Robafaves han modificat el recordatori d'en Martí. Ara està amb en Sallinger. Sembla que estiguin comdemnats a coincidir. Es posaria vermell per estar al costat d'un escriptor tan impactant. I jo penso que no deixa de ser una coincidència preciosa que aparegui de nou l'autor de l'últim llibre que estava rellegint...
Una abraçada!!
sí, en veure la nevada de seguit vaig pensar en l'article que hauria escrit el nostre doctor. I és que, fins i tot,en Martí era el nostre home del temps!
El meu homenatge catosfèric: http://entrellum.blogspot.com/2010/02/els-blogs-dels-difunts.html...
Hola,
Penso que algú de vosaltres que coneix bé la seva obra hauria de fer una página ben detallada per la wikipedia català, agrairia moltíssim a qui s'hi pugui dedidar, no pot quedar en l'oblit el Martí.
Qui pugui i vulqui, pot mirar la pagina principal de Wiki Cat i contactar:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Viquip%C3%A8dia:Contacte
Sento profundament la seva pèrdua, he vingut molts cops a la biblioteca per agafar llibres en català de la nostra història, novel.la o poesía. L'últim que em queda es el el record del seu somriure tímid però càlid quan m'ha indicat on estava el llibre o CD que li he demanat.
Josep Castells
Hola Josep!
Això que proposes és una molt bona iniciativa. Et prenc la idea amb el teu permís i la redactem quan estiguem una mica més tranquils.
Una abraçada,
toni
NEW YORK – A teenager killed in Aion Gold a confrontation with FFxiv Gil New York City police over the weekend was shot 11 times, the medical examiner's office said buy wow Gold Sunday.
Ja fa dos mesos de la teva mort. Només dos mesos. Encara podem recordar clarament la teva mirada, el teu somriure amable. Ja fa dos mesos, però et tenim aquí. T'enyorem, i et plorem, Martí. Tot Premià t'enyora i et recorda. Els carrers són buits, i aprenem a viure sense tu.
Estarem tots junts per celebrar la teva vida.
El 15 de maig, GROC DE LLUM A LA PLAÇA!!
És nit freda per ser abril, no s'està enlloc com a casa. (Manel)
Què noi..., ja sabíem del teva desconfiança cap a l'aviació... i de la teva passió pels fenòmens naturals... però no t' estàs passant amb la filigrana islandesa?
Molt bo el teu comentari!!! És curiós perquè l'havia convençut de volar fins a Islàndia de viatge de noces; és l'únic país pel qual estava disposat a agafar un avió. Ara em diria, vols dir d'anar-hi?, però en el fons se'n moriria de ganes i creuaria els dits perquè encara puguéssim veure'n les conseqüències in situ aquest juliol (després la Festa Major, clar!). Passaria absolutament del meu volcà intern i em deixaria per l'altre en plena nit de noces. ;-) Una abraçada molt forta, Endora!!
--'-,---'--,--@
Roses, llibres,............................ Martí?
Fins el 15 de maig
Avui he obert el 'Premià Notícies' amb aquesta peça:
BIBLIOTECA
- LLISTA INTRO PN
Poques vegades una diada de Sant Jordi serà tan significativa per Premià de Mar com la d’enguany. Tenim les tradicionals parades de llibres i roses a la Plaça de l’Ajuntament i ahir a la tarda vam tenir presentació de llibre, concretament el ‘Quadern de l’Albert Calls’, en l’últim acte públic a can Manent com a biblioteca. Malgrat això, hi ha un espai buit que cap activitat no pot omplir.
La figura de l’escriptor Martí Rosselló, mort sobtadament el passat 31 de gener, està avui en memòria de tots. És aquest el primer Sant Jordi sense en Martí present a les taules dels convidats de l’especial de Ràdio Premià de Mar, i el fet que la magnífica biblioteca que s’inaugura demà porti el seu nom, no mitiga la tristor per la seva falta.
Avui seria un dia de joia per a ell, com ho eren tots els Sant Jordis, i, segur, que el seu desig és que aquest també ho sigui. L’actualitat és la nostra primera obligació i per això obrim aquest informatiu fixant-nos en una biblioteca que s’havia de dir ‘Salvador Moragas’, per proposta del propi Martí a la comissió de nomenclator de la qual en formava part, i que per ironies cruels del destí s’acaba dient ‘Martí Rosselló i Lloveras’.
Demà a les cinc de la tarda s’inaugura aquesta biblioteca i aquest matí al Tot d’Una, la seva directora, la Marta Romera, ens deia que tot estava a punt.
Sentim tot seguit un resum d’aquesta entrevista.
- ENTREV ROMERA
Feliç diada de Sant Jordi a tothom!
Xavi Traïd
Ara mateix deuen estar obritn les portes de la biblioteca de dalt ( bé de la nova biblioteca)... deuen estar obrint les portes per primera vegada vull dir, i et confeso que no he tingut ganes de celebrar-ho anant-hi i sentint ne les paraules de bona persona que eres explicades per les autoritats.., vés.. és tracta més què els meus sentiments em porten aquí a les teves pàgines molt més què allà en aquell megaespai on tu mai vas ser-hi, de fet si intento visualitzar-te allà... tamppoc m'és fàcil trobar-te. Es tracta d'apologia?jajja, portem dies dient tothom qué és el què tu diries , el que haguessis volgut , és ben estrany..., però jo ho vaig tenir clar des que vaig saber la data, jo no aniria. Les sensacions de tot plegat, de la teva absència, de la casualitat que coincidís amb els canvis d'espais i, encara què la biblio porti el teu nom, motiu que podria ser sobradament engrescador per viure la inauguració, m'han fet no tenir genys de ganes de celebrar-ho allà, i aquí em tens, asseguda escribint en el teu blog fet que de ben segur, avui per avui, m'apropa molt més a tu. Segurament tota la parafernàlia institucional no m'ajuda a ser-hi en aquest protocol, de ben segur, però, t'insisteixo, és que... encara no tinc coll avall aquest poc temps que ha passat entre tot plegat, la biblioteca..., tu.., massa canvis en poc temps per sentir....aplaudiments protocolaris i el primer sant jordi sense vos, doctor...
Com diria vostè, permeti'm que ara no el tutegi, com a casa, en lloc, i avui malgrat el sol lluent i el mar en calma..., la Biblioteca Martí Rosselló i Lloveras per a mi és buida del seu record i malgrat tant reguitzell de lloances, perquè vos no hi és ni ha estat mai.
Lo dicho, el meu contacte amb vos serà aquí, on ni la censura ni la burocràcia no arriben...i qualque dia, mes ennllà, farè un vol a la BMR quan sigui plena de noies i nois als que vostè agradava tant d'ajudar-los i observar-los.
Ah..., felicitats!
Hola Amics.
Al Blog de l'Angel he escrit el següent comentari que, no ho puc evitar, em ve de gust copiar aquí.
Només una lamentable reflexió:
Aquest any, precisament aquest any, per Sant Jordi a la Plaça no hi vaig veure ni un sol llibre d'en Martí.
Si no és així m'ho feu saber, però no en hi vaig veure cap. Ni un.
D'acord que un dels motius, o "el motiu" es la lamentable manca de llibreries, i que les parereires... ja se sap...posen a la venda allò que tenen i que és molt limitat... però... ¡¡Qué trist, patètic i lamentable!!
Endora, Sant Jordi i el dia d'ahir van ser enormement difícils, però malgrat tot també van tenir coses positives. L'amistat respecte ell, per exemple. Cadascú ho porta a la seva manera.
La nova biblioteca s’havia de dir Salvador Moragas però es diu Martí Rosselló i LLoveras perquè ell és mort. Però malgrat la duresa d'aquesta realitat saps què, al final de tot, havent-me aguantat la ràbia, la tristesa i les llàgrimes però alhora enormement feliç i contenta de veure un munt de gesnt seva i nostra allà (cony, que jugava el Barça a les 18hores i molta gent amb qui miro habitualment el futbol hi eren i molts van venir d'altres comarques!!!!!!), amb en Cesc i en Joan Carles vam fer públic a la ràdio, i en directe!, tot el que ell pensava, l'emprenyava i el neguitejava: sobre la deshumanització a la casa gran, la mesquinesa dels cretins, la seva situació laboral a Can Manent i la de la resta de personal, les seves pors del que passaria a la de dalt (la descompensació númerica de treballadors, una dictadura de la burocràcia i de les estadístiques, que una nova biblioteca era necessària però mantenint algun espai de Can Manent amb per exemple una sala de lectura, el gran buit de la societat civil i d’una plataforma cultural, creativa i transgressora que ens transformés cap un model més just, i que amb el nou tarannà esperem que es pugui tornar a facilitar aquest model de servei i utilitat social dins i partir de la nova bibiolteca). I sobre els canvis d’hàbits que això li representaria ja ho teníem tot organitzat i també n'havíem localitzat els nous espais on esmorzar, dinar, picar alguna coseta entre hores i fer una cervesona per fer les seves hores més amables fins la seva jubilació. Tot ens quadrava i en realitat no som res. Però tot i així ho vam treure tot amb una classe, educació i tranquil·litat que fèiem ràbia i tot. i emocionats, tristos, desconcertats i alhora eufòrics vam marxar de la nova biblioteca municipal.