Aquesta tarda, a ràdio Premià de Mar, hem emès un nou programa que, sota el títol de "Dos i cançons", s'ha entretingut en un nou aspecte de la vella Nova Cançó. Malgrat que no aconseguís afegir-se als Setze Juges del moment perquè no va passar l'examen amb una nota adient, el personatge en qüestió es va plantar sense manies en la nostra vida cultural d'aleshores i, passats els anys, continua sent un mirall de tot allò que no voldríem ser. Quan anava a la Salle ja era un fan d'en Pau Riba. El vaig veure en directe en l'inoblidable concert de festa major de l'any 1968 (ara seria una cosa impossible d'assolir) en l'envelat de la plaça nova. Abans, si la memòria no em falla, l'havia vist al Patronat. I fa un parell d'anys, també en una fets major, va actuar davant de l'Amistat, enmig del carer, i no em va desfraudar gens.

Però aquest personatge incombustible va tenir, segons diuen els que hi entenen, el gran moment creatiu quan era un xicot que, si és que la va fer, que no ho sé, devia haver acabat la mili feia ben poc. Amb vint-i-dos o vint-i-tres anys es va despenjar amb un disc que no s'ha aconseguit oblidar. DIOPTRIA. El nét d'en Carles Riba oferia al públic la seva obra magna amb una falta d'ortografia evident.

Doncs aquesta tarda, amb en Jordi Pascual, n'hem parlat una bona estona d'aquest famòs doble disc. Hi ha coses inoblidables i aquesta n'és una. Si algú vol escoltar el programa, d'aquí un parell de dies el penjaré en aquesta notícia. Si fa o no fa, estarà disponibles un parell de setmanes. Després desapareixerà com per art d'encantament.

Aquest és l'enllaç: http://compagina.powweb.com/rpm/2icancons2.mp3

Mentrestant, també val la pena rememorar la seva insigne presència davant de l'Amistat.