Sovint sentim dir que vivim en una societat complexa. Costa saber a què ens referim, quan parlem en aquests termes. Un dels elements de la nostra societat complexa deu ser el fet de considerar normal treballar a vint, quaranta o vuitanta quilòmetres de casa. Una aposta del tot sostenible, suposo. Potser aquesta és la causa que el tren sigui el transport més utilitzat i fiable. Un tren és la sala de lectura més ben aprofitada que conec. En cap biblioteca pública trobaríem tanta gent amb un llibre a la mà com en un tren de rodalies en hora punta. Una societat complexa que ens obliga a hipotecar una pila d'hores en anar i tornar de la feina obliga els ciutadans a adaptar-s'hi d'alguna manera. Per això hi ha els viatgers que llegeixen, els que tenen les orelles tapades amb dues peces electròniques de matèria plàstica i els que dormen. Més enllà de la complexitat econòmica i burocràtica, un bon exemple d'aquesta intrincada manera que tenim d'existir la vaig viure en un tren de rodalies fa ben poc. Feia anys que no veia passar un revisor. Un revisor d'aquells que, acompanyat només amb la seva gorra i un aparell metàl·lic sempre misteriós, foradava els bitllets dels passatgers. Doncs no. Els revisors d'ara, pel que vaig poder constatar, van de dos en dos, fent la seva feina per separat mentre, a una distància prudencial però perfectament visibles per la seva indumentària, dos homes amb porra i manilles els custodien de vagó en vagó. En una època en què el terme "recursos humans" acaba significant com xuclar, a poder ser de manera legal, el màxim suc d'un treballador amb el mínim de despesa, els entranyables i solitaris revisors del passat s'han transformat en un grup de quatre individus que tenen un sol objectiu: validar els bitllets dels senyors viatgers sense ser agredits. Segurament, quan parlem de societat complexa ens referim a això.
Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.
Societat complexa. Societat diversa. Societat plural. Societat globalitzada. Societat de la informació. Societat digitalitzada. Societat multicultural. Societat d’oportunitats. Societat oberta.
S’hi han posat molts adjectius, però més que explicar el que fan és emmascarar realitats més crues, que el que aquests adjectius podrien fer pensar.
El doctor posa un exemple molt concret. Però això que passa al tren passa a tot arreu. Perquè les escoles hi ha unes parets i uns reïxen tant altes? Perquè la sabiduria emmagatzemada allà dins no s’escapi?
Perquè els supermercats hi ha vídeo càmeres que et vigilen constantment?
Perquè et vigilen quan vas a treure els teus diners d’un caixer automàtic?
Perquè et vigilen quan estàs pel carrer?
Perquè trobes guardes de seguretat fins i tot a la sopa?
Perquè anant per la carretera et fan sentir un delinqüent?
Perquè hi ha tans policies camuflats a les grans ciutats?
Perquè necessitem un piló de contrasenyes, que hem d’anar canviant de tant en tant, per accedir al nostre ordinador?
Perquè no podràs anar a pixar quan puguis a un avió?
Perquè qualsevol casa decent ha de tenir un alarma connectada a la policia.?
Podríem parlar que els valors de la por que imposava un sistema polític i una religió s’han esvaït. I que per contra predominen uns valors que es podrien resumir amb “ maricon el último” També podríem parlar que qualsevol tipus de govern i de poder, més o menys obert o complex, necessita una ració de delinqüència per tenir a la resta de ciutadans atemorits i amb l’atenció posada en un lloc equivocat.... perquè mentres uns et roben només la cartera, els altres s’emporten tots els diners que poden als paradisos fiscals, després d’haver-los també robat, per mètodes més sofisticats. Però no ho faré perquè el doctor no vol diarrees mentals tant llargues.
També podríem parlar que tantes vídeo càmeres i tants vigilants no són la solució , sinó part del problema, però tampoc ho faré.
El que més m’escandalitza d’aquesta nostra societat... complexa. és que les víctimes poden ser botxins al mateix temps, i sense sentiment de culpa. Les societats dictatorials això ja ho han fet i ho fan, però ara es pot fer en uns societats que s’ha consensuat que són democràtiques, i des de davant de l’ordinador. Imagino que es pot fer amb molts altres fenòmens, però hi ha una web, que s’hi hi vas es pot veure la frontera entre Mèxic i Estats Units. Des del seient de casa teva, siguis a on siguis del, planeta terra, pots veure s’hi hi ha “espaldas mojadas” travessant la frontera. S’hi ho veus, a través també d’un correu electrònic, ho pots denunciar a les autoritats que vigilen la frontera... pel benestar dels fills de tots els occidentals.
Un estafador fiscal es pot reciclar denunciant mexicans, que fugen de la fam i del narcotràfic. I així podríem anar posant exemples. Tinc por.
Això sí que és una societat.... complexa. El cas dels revisors de tren i els “seguratas” no és ni tant sols la punta de l’ iceberg.