Una consulta popular no vinculant, o sigui, sense efectes de cap mena, no deixa de ser una performance que, si bé potser no passarà a la història de l'art, sí que quedarà clavada en els llibres de la història política. D'aquí a dos dies tindrem la possibilitat d'anar a votar d'una manera ben peculiar. Un vot organitzat inicialment per grups de gent, amb caràcter purament particular, que s'han compromès amb els seus conciutadans. Al marge que els partits polítics vulguin instrumentalitzar la Consulta i, com sempre fan en aqeusts casos, escombar cap a casa seva, el valor del que podrem votar el diumenge és veritablement històric. Sobretot per la transcendència que, des d'un primer moment, es va donar a aquesta iniciativa. El paradigma va ser a Arenys de Munt, no cal dir-ho, però diumenge vinent el virus d'aquesta grip haurà contaminat cent seixanta pobles més del nostre país.
El que passi o deixi de passar ho sabrem en el seu moment, però el que és evident és que aquesta consulta, inicialment sense cap valor vinculant, posa molt nerviós a bona part del poder polític i a una part considerable de ciutadans que els entra urticària només en olorar la mínima possibilitat d'un èxit participatiu. Per això hi haurà una part important de gent que, per al·lèrgia a l'urna, no posaran cap papereta. Ni la del sí ni la del no.
Però la importància de la jornada és, a més de la seva gran extensió geogràfica, la de demostrar que quan una cosa es vol fer es fa i llestos. L'alarma hauria de disparar-se quan la llei no permet que els ajuntaments o els governs autonòmics tinguin potestat de fer-ho. Com és posible que una activitat estrictament democràtica sigui il·legal en democràcia. Un altre mal símptoma. Que és il·legal? Que els responsables polítics no tenen potestat per exercir un dret democràtic? Es busca la fórmula perquè sigui legal. I que ciutadans més o menys anònims decideixin organitzar-se vol dir que ja fa anys que hi havia ganes que, democràticament, sense intimidació i sense violència, es pogués posar el tema sobre la taula.
Una performance amb valor afegit. Diumenge 13 aniré a votar. En tinc ganes, em fa il·lusió participar en una Consulta que crea tants recels i m'agrada que siguin els propis ciutadans els que em reclamin el vot.
"Per això hi haurà una part important de gent que, per al·lèrgia a l'urna, no posaran cap papereta. Ni la del sí ni la del no."
Alguns que encara volem MÉS del que diu la papereta, votarem en blanc, que també és una manera de participar i d'anar a les urnes i de sumar-nos a "una Consulta que crea tants recels i m'agrada que siguin els propis ciutadans els que em reclamin el vot". I no serà per discrepar de la independència -que benvinguda sigui- sinó per discrepar dels arguments explicats a la campanya per una associació d'empresaris i per el dirigent convergent Àngel Colom. També és una manera lliure i festiva de sumar-nos a la festa, a la performance i a una consulta que té tot el dret a existir, a decidir i a reproduir-se per tot el país!
el meu vot, doncs, per l'autodeterminació i la sobirania de Catalunya (i dels Països Catalans, no ho oblidem!)
Després de 31 anys, on es va presentar una constitució que significava tenir els drets i els deures escrits en una llei de lleis, em trobo en el moment més dolç de la meva vida en “democràcia”. Fa 31 anys no vaig anar a votar per “no involucrar-me en assumptes d’un país diferent al meu”. Era innocent, ho reconec, però durant 31 anys no hi ha hagut ni un trist i/o equivocat signe d’acostament per fer-me enrera de la meva decisió. El diumenge podré dir en un vot, que vull la independència. No es vinculant, ja ho se. Tampoc era vinculant el referèndum de la OTAN. Es clar que han fet el que no es va decidir. Als llibres d’història moderna em refereixo . Tampoc era vinculant el referèndum de la constitució Europea. Menys mal, que si no ... Ara TOTS i sense excepció estem subjectes al “tractat de Lisboa”, més o menys el mateix. Era vinculant el referèndum de l’Estatut, potser fins d’aquí alguns dies que ho deixi de ser, per passar a referèndum il·legal? Un tribunal polític pot decidir el que cregui més ajustat als interessos polítics del moment.
Potser no és vinculant, però els que votem si que ens condiciona la forma de prendre certes decisions.
jo estic entre el vot afirmatiu i el vot en blanc. amb una mà votaria Sí per fer poder guanyat en un referendum per primera vegada a la vida doncs vaig votar contra l'estatut perquè em semblava esquifit i massa retallat i vaig perdre. A l'otan no hi era i em sembla que també hauria perdut perquè no m'agrada el rollo militar. A la constitució europea vaig dir que no per que era molt de dretes i favorable als banquers i vaig perdre. Ara puc guanyar amb el Sí perquè així sembla però no deixa de ser una consulta que no vol dir ni referendum ni res definitiu. La pregunta no em fa el pes perquè lliga l'estat català amb unió europea i ja ja vaig dir quan vaig perdre que na-nai de constitució europea. Llavors el vot en blanc em dona per deixar la porta oberta a més consultes que vagin endavant i al cap i a la fi em permet seguir escoltant maneres de veure el tema diferents. Segueixo en aquest matis. Si voto sí és per guanyar per un dia. Si estic en blanc és per una mica de malfiança dels referendums massa tendenciosos. M'alegraré del Sí, m'alegraré de que perdi el NO i ben perdut i em sembla digne de tenir en compte que hi ha gent que pot votar en blanc per tenir dubtes i que fa el bon gest d'anar a votar. A veure si em deixen posar dos sobres, un del SÍ guanyador i un del blanc dubtós i que tot sumi per un dia en que el poble té la paraula. Sumador vull ser.
En un referèndum hi ha dues posicions. Ni tres, ni quatre, dues. En aquest cas són el SI i l'Abstenció, que és l'opció defensada des de l'espanyolisme. Que ningú s'enganyi amb altres opcions que no es poden interpretar perquè tenen mil interpretacions possibles. L'abstenció vol dir, m'està bé Espanya com està i passo de bajanades, opció ben respectable, el Si, és el Sí el dret a l'autodeterminació de Catalunya, independentment del que diguin les lleis d'Espanya.
Discrepo. El Sí és el Sí a la independència tal i com diu la papereta i, en tot cas, l'autodeterminació és tot el procés que inclou qualsevol posició sigui negativa, blanca o afirmativa. L'abstenció sempre és dificil d'avaluar ja que obeeeix a una ampla gamma de situacions (oblit, poques ganes, abstenció reflexionada, abstenció tècnica, tradició de no anar mai a votar res, rebuig, grip, assumptes propis o el que sigui).
El dret d'autoderminació és tot un procés que inclou consultes i s'esten en diversos marcs de decisió. Fins i tot en cas de ser independents, el dret d'autoderminació perdura com a valor per tal de decidir -si s'escau- el tipus de vinculació de la comunitat independent en relació a altres (cas dels Països Catalans), a l'àmbit geogràfic proper (península ibèrica, mediterrània, etc.), geoestratègics (estructures europees o intercontinentals...) i, de manera molt important, en sentit descendent (organització territorial, municipal, experiències territorials, comarcalització, agregacions, formes participatives e base, etc).
Tot, doncs, té les seves aplicacions i la seva precisió conceptual.
No fa gaires dies els suïssos varen decidir en un referèndum vinculant, que no volien minarets a les mesquites. Suposo que a Catalunya en un referèndum vinculant, propi d’un estat sobirà, també guanyarien els anti- minaristes. Fa pocs dies al congrés espanyol-ista, es va decidir que les menors podrien decidir poder avortar si decidien dir-ho als seus pares. A Copenhaguen els líders mundials decidiran que el planeta es pot anar morint més o menys a poc a poc, i amb ell totes les espècies animals, inclosa l’ espècie catalana.
És evident que la independència, ( dins l’ Unió Europea) i tots els temes identitaris són per l’imaginari col•lectiu, més important que la corrupció, l’augment generalitzat de la pobresa que provoca la crisi del capitalisme, i la degradació imparable del planeta a on vivim, inclosa el trosset de la terra catalana. A la manifestació anti corrupció a Barcelona i varen anar un miler de persones i la manifestació contra la crisi del dia 5 va tenir una repercussió mediàtica gairebé nul•la.
Es pot tenir la independència jurídica ( dins l’ Unió Europea) i està sotmesos a les mateixes lleis del productivisme- consumisme, amb una situació pitjor que l’actual per les classes subalternes, perquè ja sabem com les gasta la tradicional classe dominant catalana i també hem vist la poteta del neo-lliberalisme sense compassió de la generació punto.com.
Jo només he anat a votar en un referèndum, ( el de l’OTAN ) vaig votar que no i va sortir el sí. Els altres ( els de la constitució espanyola, i els dels dos estatuts, i el d ela constitució europea) em vaig abstenir per la mateixa raó. Tots es feien dins el marc d’un mode de producció que trobo aberrant: el sistema capitalista.
Aquest referèndum ( no vinculant) també es fa sota aquestes condicions i a més en una situació en que el capitalisme ha mostrat el seu perfil més autèntic. Ja l’hi vaig dir amb un que circula sovint per aquest bloc que jo voldria anar a votar en un referèndum vinculant en que es preguntés si es vol seguir sota el sistema capitalista o no. I amb les paperetes només en català i en l’àmbit d’allò que en diuen els Països Catalans. Segur que perderia.
No entenc aquesta mania del doctor en separar els malèfics partits i els bons ciutadans de la societat civil que lliurament es reuneixen en plataformes, i que tenen molt bones intencions com les plataformes contra l’avortament, contra el laïcisme, o les manifestacions contra el referèndum i contra la independència de Catalunya que han fet unes bones i sanes iniciatives de la societat civil ( catalana).
No m’agrada la pràctica desaparició de l’esquerra independentista ( la CUP) en tota aquest procés, sepultades per les sanes iniciatives de la societat civil. Em preocupa la inexistència d’arguments d’esquerra per defensar la independència. Penso que l´ únic grup de la societat civil que en traurà beneficis i rèdits electorals serà un grup de la societat civil anomenat Convergència i Unió, encara que dos dels seus dos màxims (ex) dirigents hagin residit recentment a la presó.
A propòsit dels minarets, Suïssa, és sobirana i independent, ( i amb una societat civil molt aficcionanada a fer referèndums) gràcies a ser la dipositaria dels diners de molts corruptes i delinqüents d’altre mena del planeta, entre ells una part de l’ emprendedora societat civil catalana, una mostra de la qual va saquejar una de les institucions més sagrades del nostre país ( amb sobirania o sense) La resta han preferit els països també independents i sobirans, com Andorra, Mònaco, les illes Caiman etc.
Si mirem el mapa de les votacions d’avui es pot veure una clara divisió del país, segons el seu lloc d’origen majoritari o segons idees molt arrelades en la col•lectivitat. La Catalunya profunda està farcida de municipis que decidiran sobre el dret a decidir, en canvi el Baix Llobregat i les comarques del sud de Tarragona no decidiran res. Aquests llocs són evidentment els focus de on sortiria majoritàriament no si el referèndum fos vinculant.
Els Estats de l’Europa occidental tal com els coneixem ara estan en crisi fa molts anys, però no en procés de ràpida descomposició. Són massa petits per algunes coses, però massa grans per altres, ( entre elles poder encabir la identitat en temps de globalització) És curiós que no tenen ni moneda, ni mercat propi, ni exercit , però es resisteixen a morir. Les dificultats de l’ Unió europea per convertir-se en una mena d’Estats Units d’Europa venen de la resistència ferotge dels Estats grans ( Itàlia, França, Alemanya, Gran Bretanya, i Espanya ) a convertir-se en una mena de d’estat de Texas o de Califòrnia. Quin paper tindrien les monarquies d’alguns estats si l’Europa capitalista tingués un president elegit per sufragi universal i amb unes competències de veritat.? I això és una pura anècdota. A l’Unió europea no té prous problemes entre els estats que els hi surten alguns tumors de difícil solució. Potser el més important ( perquè allà resideixen els òrgans comunitàries ) és Bèlgica, absolutament dividida entre flamencs i francòfons. La Gran Bretanya té dos “morts” de considerable dimensió. Un és Irlanda del Nord i l’altre és Escòcia, que sembla que vol seguir la línea de Quebec. A Itàlia la zona del Nord està dominada per un partit xenòfob, com la Lliga del Nord, que seria un autèntic perill tot sol, dins la comunitat europea. I Espanya també té “tumors” de considerable dimensió-. El País Basc ( en el qual pot resistir o fins i tot necessitar un terrorisme de baixa intensitat de forma indefinida) i Catalunya, el lloc més perillós, que suscita més alarmes dins les oligarquies centrals i perifèriques, i més odi dins,diguem “la bona societat civil espanyola”
Els resultats d’avui estan cantats: Hi haurà entre un 90% i un 95% de sí, amb una participació que pot estar entre el 40% i el 50%. El que és important són les conseqüències. Com influirà la decisió que ha de prendre el Tribunal Constitucional, sobre una cosa que es diu Estatut? Com s’ho prendrà el govern del PSOE, que oficialment fa veure que no passa res? La política del PSC i del seu president: ( i també de Convergència) o jo o el caos, tindrà finalment algun resultat, després de la jornada d’avui?.
Fins avui sembla haver-hi un independentisme tranquil i vaporós, hi haurà a partir d’ara un independentisme realment militant i amb els objectius clars? Com es reflexarà en les eleccions que són d’aquí un any? Augmentaran Convergència, el PP i alguns partits minoritaris o que es presentaran per primera vegada i per contra baixarà sobretot el PSC, i també Esquerra Republicana, i Iniciativa? S’inicia un procés llarg , lent i de resultats incerts, quedarà tot en un foc d’encenalls o serà com els Països Bàltics ( independència d’un dia per l’altre)
Sigui com sigui el futur no serà avorrit. Entre en Millet, els de Pretoria i els sobiranistes europeus han fet esclatar l’oasi de forma definitiva.
No fa gaires dies els suïssos varen decidir en un referèndum vinculant, que no volien minarets a les mesquites. Suposo que a Catalunya en un referèndum vinculant, propi d’un estat sobirà, també guanyarien els anti- minaristes. Fa pocs dies al congrés espanyol-ista, es va decidir que les menors podrien decidir poder avortar si decidien dir-ho als seus pares. A Copenhaguen els líders mundials decidiran que el planeta es pot anar morint més o menys a poc a poc, i amb ell totes les espècies animals, inclosa l’ espècie catalana.
És evident que la independència, ( dins l’ Unió Europea) i tots els temes identitaris són per l’imaginari col•lectiu, més important que la corrupció, l’augment generalitzat de la pobresa que provoca la crisi del capitalisme, i la degradació imparable del planeta a on vivim, inclosa el trosset de la terra catalana. A la manifestació anti corrupció a Barcelona i varen anar un miler de persones i la manifestació contra la crisi del dia 5 va tenir una repercussió mediàtica gairebé nul•la.
Es pot tenir la independència jurídica ( dins l’ Unió Europea) i està sotmesos a les mateixes lleis del productivisme- consumisme, amb una situació pitjor que l’actual per les classes subalternes, perquè ja sabem com les gasta la tradicional classe dominant catalana i també hem vist la poteta del neo-lliberalisme sense compassió de la generació punto.com.
Jo només he anat a votar en un referèndum, ( el de l’OTAN ) vaig votar que no i va sortir el sí. Els altres ( els de la constitució espanyola, i els dels dos estatuts, i el d ela constitució europea) em vaig abstenir per la mateixa raó. Tots es feien dins el marc d’un mode de producció que trobo aberrant: el sistema capitalista.
Aquest referèndum ( no vinculant) també es fa sota aquestes condicions i a més en una situació en que el capitalisme ha mostrat el seu perfil més autèntic. Ja l’hi vaig dir amb un que circula sovint per aquest bloc que jo voldria anar a votar en un referèndum vinculant en que es preguntés si es vol seguir sota el sistema capitalista o no. I amb les paperetes només en català i en l’àmbit d’allò que en diuen els Països Catalans. Segur que perderia.
No entenc aquesta mania del doctor en separar els malèfics partits i els bons ciutadans de la societat civil que lliurament es reuneixen en plataformes, i que tenen molt bones intencions com les plataformes contra l’avortament, contra el laïcisme, o les manifestacions contra el referèndum i contra la independència de Catalunya que han fet unes bones i sanes iniciatives de la societat civil ( catalana).
No m’agrada la pràctica desaparició de l’esquerra independentista ( la CUP) en tota aquest procés, sepultades per les sanes iniciatives de la societat civil. Em preocupa la inexistència d’arguments d’esquerra per defensar la independència. Penso que l´ únic grup de la societat civil que en traurà beneficis i rèdits electorals serà un grup de la societat civil anomenat Convergència i Unió, encara que dos dels seus dos màxims (ex) dirigents hagin residit recentment a la presó.
A propòsit dels minarets, Suïssa, és sobirana i independent, ( i amb una societat civil molt aficcionanada a fer referèndums) gràcies a ser la dipositaria dels diners de molts corruptes i delinqüents d’altre mena del planeta, entre ells una part de l’ emprendedora societat civil catalana, una mostra de la qual va saquejar una de les institucions més sagrades del nostre país ( amb sobirania o sense) La resta han preferit els països també independents i sobirans, com Andorra, Mònaco, les illes Caiman etc.
Si mirem el mapa de les votacions d’avui es pot veure una clara divisió del país, segons el seu lloc d’origen majoritari o segons idees molt arrelades en la col•lectivitat. La Catalunya profunda està farcida de municipis que decidiran sobre el dret a decidir, en canvi el Baix Llobregat i les comarques del sud de Tarragona no decidiran res. Aquests llocs són evidentment els focus de on sortiria majoritàriament no si el referèndum fos vinculant.
Els Estats de l’Europa occidental tal com els coneixem ara estan en crisi fa molts anys, però no en procés de ràpida descomposició. Són massa petits per algunes coses, però massa grans per altres, ( entre elles poder encabir la identitat en temps de globalització) És curiós que no tenen ni moneda, ni mercat propi, ni exercit , però es resisteixen a morir. Les dificultats de l’ Unió europea per convertir-se en una mena d’Estats Units d’Europa venen de la resistència ferotge dels Estats grans ( Itàlia, França, Alemanya, Gran Bretanya, i Espanya ) a convertir-se en una mena de d’estat de Texas o de Califòrnia. Quin paper tindrien les monarquies d’alguns estats si l’Europa capitalista tingués un president elegit per sufragi universal i amb unes competències de veritat.? I això és una pura anècdota. A l’Unió europea no té prous problemes entre els estats que els hi surten alguns tumors de difícil solució. Potser el més important ( perquè allà resideixen els òrgans comunitàries ) és Bèlgica, absolutament dividida entre flamencs i francòfons. La Gran Bretanya té dos “morts” de considerable dimensió. Un és Irlanda del Nord i l’altre és Escòcia, que sembla que vol seguir la línea de Quebec. A Itàlia la zona del Nord està dominada per un partit xenòfob, com la Lliga del Nord, que seria un autèntic perill tot sol, dins la comunitat europea. I Espanya també té “tumors” de considerable dimensió-. El País Basc ( en el qual pot resistir o fins i tot necessitar un terrorisme de baixa intensitat de forma indefinida) i Catalunya, el lloc més perillós, que suscita més alarmes dins les oligarquies centrals i perifèriques, i més odi dins,diguem “la bona societat civil espanyola”
Els resultats d’avui estan cantats: Hi haurà entre un 90% i un 95% de sí, amb una participació que pot estar entre el 40% i el 50%. El que és important són les conseqüències. Com influirà la decisió que ha de prendre el Tribunal Constitucional, sobre una cosa que es diu Estatut? Com s’ho prendrà el govern del PSOE, que oficialment fa veure que no passa res? La política del PSC i del seu president: ( i també de Convergència) o jo o el caos, tindrà finalment algun resultat, després de la jornada d’avui?.
Fins avui sembla haver-hi un independentisme tranquil i vaporós, hi haurà a partir d’ara un independentisme realment militant i amb els objectius clars? Com es reflexarà en les eleccions que són d’aquí un any? Augmentaran Convergència, el PP i alguns partits minoritaris o que es presentaran per primera vegada i per contra baixarà sobretot el PSC, i també Esquerra Republicana, i Iniciativa? S’inicia un procés llarg , lent i de resultats incerts, quedarà tot en un foc d’encenalls o serà com els Països Bàltics ( independència d’un dia per l’altre)
Sigui com sigui el futur no serà avorrit. Entre en Millet, els de Pretoria i els sobiranistes europeus han fet esclatar l’oasi de forma definitiva.
Pere: signo el teu manifest.
jo soc dels de l'autoderminació, vell concepte de tradició marxiana i vingut a menys en els temps de sobiranisme neoliberal. darrerament he participat directament en l'impuls de plataformes sobre el canvi climàtic provocat pel capitalisme, sobre la corrupció pretorianomilletenca, a les dues manis sobre "que la crisi (capitalista) la paguin els rics", no al pla Bolonya i ben aviat al fòrum social català i a la moguda contra la presidència espanyola de l'UE...
com sempre som quatre gats, poques barres i estrelles i molt "pessimisme de la raó" i "optimisme de la voluntat".
Som un grupuscle!
Pere, he traslladat la teva ponència al premiademarx en forma de comentari doble indicant la procedència d'aquest.
http://premiademarx.blogpspot.com
perdó... http://www.premiademarx.blogspot.com ara.
tuf enspanyolista
Llarg però convincent l'escrit/article d'en Sr. Pere. També hi estic d'acord.
A la que ens hi posem a pensar entrem sempre en un sac de contraposicions "lo nacional" "el capital".
Difícil feina la nostra, els que defensem a totes el nostre dret a l'autodeterminació sense caure en el parany , ja no tan sols de la dreta, sino del capital pur i dur.
No m'he sentit del tot còmode anant a votar. Ho he fet i amb orgull, quedi clar, però m'hagués agradat fer-ho sentint-me encara més satisfet ... i la resposta potser fora el que explica el Sr.Pere: potser faltava poguer dir sí i sense capitalistes, sense (copio una de les frases) la "classe dominant catalana i ...(sense)...el neo-lliberalisme sense compassió de la generació punto.com."
Sentia a un votant per TV3 que deia que el problema no era ser "esquerres o "dretes" el cas era de "ser nacionalista" o "no ser-ho" ... : aquest es el gran parany, un problema no resolt a Catalunya ( i als Països Catalans encara pitjor) que uns anys de transició sota la capa de la dreta ens ha arribat a anestesiar.
Al Sr. o Sra O dir-li que no te cap dret a titllar d'espanyolista , a cap de les intervencions anteriors. No se el seu cas, ni la seva edat, ni els anys de lluita, ni els seus problemes en la clandestinitat, ni en el silenci mediàtic que hagi pogut patir, però el que si sé es que aquests a qui titlla d'"espanyolistes" s'han deixat la pell i han lluitat més del que vosté sap o es pot imaginar en la defensa dels drets de la nostra Nació (especifico "Catalana") no sigui que , com sembla que no sap llegir, em mal interpreti.
Nota: Martí, treu el comentari repetit d'en Pere , el ratolí ens ho agrairà
a botiga de la penya està com mai
mireu...
http://www.botigapenyabogarde.blogspot.com
Mare meva i mare meva!
Doncs jo tinc la sensació desagradable de que el diumenge em van aixecar la camisa els organtizadors de les consultes perquè portem tres dies escoltant per la tele i per la ràdio com es donen garrotades els lópez tena, uriel bertrán i altres, mirant com els partits remenen la galleda, com l'alcalde d'Arenys de Munt va a totes les guerres de la tele fent propaganda d'un nou partit i ara n'hi ha per plorar de veure tots emprenyats i en Laporta fent el seu partit, i en Carretero igualment, i ERC també i Convergència que es frega les manetes i les entitats sobiranistes cadascuna a la seva i darrera de cada peça un nou partit AIXÒ FA MAL i la jòia ha durat cinc minuts mentres els adversaris riuen de tota la baralla.
A mi també em passa una cosa semblant.
Considero que l'èxit de la convocatòria va ser absolut. Comparem la propaganda d'un referendum normal, la infraestructura de què disposen i el bombardeig publicitari que tenen. A Premià, amb dues meses i uns quants cartells a les parets i no gaire més van superar de llarg els tres mil vots. D'això se'n diu fracàs?
En tot cas el fracàs és la utilització i posterior--era de preveure--que se n'ha fet. L'acte en sí, va ser un èxit. Qui no tingui ganes de veure ho pot justificar de mil maneres.
és cert, cal distingir entre el procés previ, el dia de la consulta i la posterior utilització, tres moments diferenciats d'una experiència que serveix per prendre nota i aplicar-la a més àmbits socials que mereixen un tractament que escapa a les regles del tinglado legal.
tots els que esteu escrivint aqui o sgui els senyors martí, jtarti, estelada, penyabogare, Lou roig, o . pere, ondoa i paccius.
SOU UNS GALL DINDIS
Què vols dir? Que no passarem de Sant Esteve?
Mon cher ami "pollastre".
JE SUIS UN CANARD.
C'EST TRÉS BON.
J'AIME BEAUCOUP LA BONNE CUISINE.
joieux Nöel !
Al menys aquests dies serem el centre de la taula!!
Bon profit
Esperava una cosa semblant, però no tant aviat ni amb tanta virulència. No ha durat ni 24 hores que els dues ( o tres o quatre) faccions del sobiranisme s’han tirat els plats pel cap i això davant de TV3 ( la nostra) Caldria no posar-ho tant fàcil a en Federico Jiménez Los Santos, en particular, ni a la “brunete mediàtica” en general.
Si comencem a barrejar noms , com si fos una telerealitat, no arribarem enlloc: En Lopez Tena, l’ Uriel Beltran, en Carretero, en Carles Mora, la nova estrella Anna Arquè, o els vells coneguts, Laporta, Carod Rovira, Puigcercós etc. Cada poc temps surt un nou “lider” sobiranista, que treu la poteta en el mercat mediàtic.
La cultura popular catalana resumeix molt bé la situació actual amb dos refranys. “Repartir-se la pell de l’os abans de caçar-lo”, i “no n’hi ha un pam de net”, que diu la meva mare.
Jo voldria aprofitar l’avinentesa per apuntar un parell o tres de coses.
El sistema vigent a Europa occidental, a Estats Units, i en algun altre lloc, que anomenem democràcia, està podrit. En alguns llocs es podreix de forma ràpida i està a punt d’arribar a la descomposició, i en altres ho fa més lentament.
Fa temps que des de diferents indrets es donen les senyals d’alarma. A part d e les grans qüestions, com si democràcia i capitalisme són o no compatibles, o com es pot ser participatiu i demòcrata si en el món econòmic de cada dia, el neo - liberalisme t’empeny a ser un salvatge si vols salvar la pell o el precari lloc de treball, hi ha altres qüestions més pragmàtiques:
Les eleccions malgrat dir-se que són universals es van tornant cada vegada més censitàries:
Que la població de 16 a 18 anys, que pot treballar i anar a la presó no tingui el dret a votar, comença a ser sentit com una anomalia igual que ho era quan el dret a votar es tenia als 21 anys.
Aproximadament el 13% de la població que viu, treballa, està a l’atur o fa de mestressa de casa no pot votar, tingui papers o no, perquè sembla que ha nascut en un altre país.
Quan un va quedant exclòs del món del treball, del consum i de la vida social, normalment no participa en unes eleccions. I l’ exclusió va en augment.
Els espectacles que dona la classe governant va convertint més ciutadans en a- polítics amb orgull de ser-ho. ( tots són iguals)
Els que se senten d’esquerres solen mostrar la seva frustració no anant a votar el dia de les eleccions.
Tal com diu un vell conegut de l’esquerra anomenat Michel Rocard , els únics interessats en el sistema i per tant en participar en les eleccions, és la classe mitja -alta i alta interessada en la continuació d’un capitalisme especulatiu- financer que els hi aporta grans beneficis. En aquest cercle, amb una abstenció creixent, guanyen els partits de dreta, a quasi tot a Europa i a les eleccions europees també, o quan governa l’esquerra realment existent, fa polítiques econòmiques i socials que no es diferencien de res del que faria qualsevol del partits anomenats, conservadors, populars etc.
La classe política, sembla això, una classe amb molts interessos en comú ( estatus, manteniment de la feina, privilegis, presència mediàtica etc) amb les ideologies de fons totalment borroses, i amb uns programes electorals perfectament intercanviables. L’única cosa que els enfronta és la lluita per l’escalafó, i les parcel•les de poder que es poden repartir. Quan més petita és la parcel•la més fratricida és la lluita. Com diu un amic meu hi ha amics, enemics i companys de partit.
A Catalunya ho hem vist amb els Ciudadanos- Ciutadans , que tot just havien tocat les poltrones del parlament ( català) ja es barallaven, o amb la tocata i fuga de Montserrat Nebrera. Tenim l’exemple paradigmàtic d’Esquerra Republicana que des de el començament de la democràcia el seu motor impulsiu són els cops d’estat interns. ( Hortalà, Colom, Carod, Puigcercós ) Els més grans coneixem la capacitat de reproduir - se de l’antiga esquerra extra- parlamentària.
Els nous polítics sobiranistes no havien d’ésser diferents dels seus companys de feina..A la que els hi ha semblat tenir 200.000 persones al darrera ( d’un total possible de 700.000) s’han posat a fer l’única cosa que han vist fer a els seus germans grans: anar a garrotades per monopolitzar l’espai de poder i l’electorat potencial que sembla que hi ha tocant la trompeta del sobiranisme o de l’ independentisme.
Voldria demanar a l’amo d’aquest bloc que faci cas d’en Lou Roig i tregui el meu comentari repetit. Si ara l’ordinador també em fa la pirula, que també tregui la repetició, si us plau, i si no us és molèstia. Moltes gràcies
En canvi jo preferiria que repetissis aquest que ara has fet. Quan deixes anar la teva verborrea fins a l'extrem de la tesi doctoral, caldria copiar la teva intervenció les vegades que fes falta.
No et tallis i persisteix.Si et poses tonto, et multiplicaré!
molt bo Pere,
... encara n'hi ha que pensen que podem anar de bracet amb la nostra patètica dreta nacional per fer el cim (el seu cim, que és el del seu caler) !
Amo del bloc: No cal empastifis la xarxa. Si tant t'agrada la meva verborrea, pots fer-ne tantes còpies com vulguis i fer-ho servir de paper de watter. Ara bé, si et poses tonto i no esborres el comentari repetit, tindràs represàlies. Després no vinguis amb la llagrimeta fàcil.
bones,
Com a col.laborador m´ho vaig passar d´allò més bé. Ara bé, el resultat dels dies posteriors ja era de preveure, llastimós.
Salut