A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.L'EXPLOSIÓ CORRUPTA
Acompanyo aquest article amb una cançó tan antiga com la història del l'ésser humà. En la presentació hi ha una referència al poder religiós que, en l'època en què es va escriure el poema, tenia l'església catòlica. Han passat segles i les coses han variat ben poc. Han canviat els noms i el que aleshores s'atribuïa a l'església, ara ho podríem atribuir a les farmacèutiques (per allò de la por a la mort), als poders pollítics i econòmics, etc. etc. En la nostra descomunal desconeixença de la realitat, tot són sospites, sovint més que fundades, i que sempre apunten allà mateix. Deu ser per això que sempre he tingut una al·lèrgia visceral als milhomes que sempre et miren des de dalt, vesteixen de manera impecable i, sota la corbata, oculten els principals llibres d'instruccions dels delinqüents: el codi penal i tots els reglaments que els permetrà exercir allò tan vell que sempre s'ha resumit en una sola frase: feta la llei, feta la trampa.
""Malgrat que feia anys que els més desconfiats ja ho pressuposàvem, és ara, que han començat a sortir a la llum casos de corrupció a gran escala. La causa que allò que ja se sabia surti justament ara és un misteri més. Els espectadors només podem suposar, imaginar i especular. Amb una lentitud sòlida i segura, van sorgint, i més en coneixerem, nous casos de corrupció que esquitxen la nostra geografia i que ho posen tot sota sospita. La justícia, ja ho sabem, és lenta. Les acusacions s'han de demostrar i, mentre el temps passa, els professionals de l'ofici tenen marge sobrer per organitzar degudament la seva fortuna, dur-la a lloc segur i si, algun dia, un dit acusador els apunta, demanar estratègicament perdó, posar a disposició del jutge un petit percentatge de l'espoli i activar l'exèrcit d'advocats que els ajudarà a evitar la presó. Un negoci que, com tots, té els seus riscos, però que acaba sent rodó. Al marge dels grans festivals del País Valencià, el paradigma del frau organitzat a casa nostra l'hem acabat anomenant Millet. I és aquest fet el que més alarma a la gent desconfiada de mena. El monumental escàndol del Palau de la Música activa totes les alarmes. Si des d'una entitat privada, per emblemàtica que sigui, dedicada exclusivament a les arts musicals, es pot desviar durant una colla d'anys una xifra devastadora de diners, què es deu poder fer des de les institucions que tenen poder polític o econòmic? Si a hores d'ara entra dins del joc legal les pornogràfiques sumes que ingressen molts directius de bancs o caixes, com deu ser la seva bossa d'il·legalitats encara no descobertes? Què deu passar a les arques de l'estat i que no sabem? I a l'ombra d'un Palau de la Generalitat, quins secrets encara no han arribat al gran públic? I en els consells comarcals? I als ajuntaments, què hi deu haver sota la seva estora particular?""
Article publicat al diarl El Punt en l'edició d'avui.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
Claveguera dijo
La burocràcia ha aconseguit una cosa importantíssima: que els fills de puta es dissolguin en el magma i no tinguin nom ni cognom.
18 Octubre 2009 | 12:40 AM