A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.DOS I CANÇONS (rareses d'en Lluís Llach)
Parlo a pilota passada, però durant una setmana o fins i tot potser una mica més, podeu escoltar-ne l'emissió a la pàgina de Ràdio Premià de Mar. Aquesta tarda hem dedicat el Dos i Cançons, un programa que comença a envellir lentament de la mateixa manera que ho fem tots plegats, a un dels personatges principals de la Nova Cançó. En Lluís Llach. Emetre segons quines peces d'aquest autor em feia una mica de mandra. Com en la gran majoria d'autors, de poetes o de cantants, la memòria dels anys acaba resumint la seva carrera en uns escassos versos, si hi ha sort en una novel·la o en unes poques composicions musicals. No hi fa res que (com en Luís Aguilé, per exemple, que ens ha deixat fa ben poc, hagi compost més de quatre-centes cançons. La memòria col·lectiva en farà un resum de quatre o cinc. Amb en Llach passa una cosa semblant. Per això hem obviat les més conegudes per atansar-nos a les que podien tenir encara alguna sorpresa amagada o, també, les que em generen una certa al·lèrgia. En Jordi Pasqual i jo mateix hem desenterrat, amb l'estupor propi del cas, alguna de les seves cançons més desconcertants.
El cas és que, mentre fèiem el programa, he comentat una desconeguda cançó de l'autor que s'anomenava "Bruixa". Gràcies a en Carles Soler i el seu ordinador, hem tingut temps d'emetre-la abans d'acabar el programa. Diria que ja l'havia inclòs en el meu blog en una altra ocació, no n'acabo d'estar segur. Tant és, la torno a posar i em trec el barret davant d'un home com el que, amb el pas dels anys, s'ha pogut jubilar amb una dignitat envejable.
En la versió del Youtube se sent i es veu d'aquesta manera.
Poso l'enllaç per si algú vol escoltar el programa:
http://compagina.powweb.com/rpm/2icancons.mp3
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
