Els anys passen, ja ho sabem. I per poder commemorar els cinquanta anys d'alguna cosa cal que hagin passat cinquanta anys. És el cas. La Nova Canço va tenir, de fet, una vida llarga. Quan va deixar de ser "nova"? Cadasú hi pot donar la seva versió, però si bé dels seus inicis són de fa mig segle, el seu final no va tenir un punt exacte fixat al calendari. L'adveniment d'allò que encara tenim la barra d'anomenar democràcia? El concert d'en Llach al Camp Nou? L'inici del rock català de mitjans dels vuitanta? Algun dia havia de deixar de ser "nova" i el que és segur que a hores d'ara ja no ho és. Però hi ha peces que sobreviuen en el temps i, malauradament, tenen el poder de retornar-nos, amb les variants que el temps ha imposat, a un passat remot que massa sovint es repeteix amb paràmetres diferents però amb efectes iguals o encara més devastadors en els nostres dies. I la tendència no té res d'optimista. La mescla de corruptel·les i tecnòcrates ben pagats ens assegura un demà de respectes més que incerts. Si en Francesc Pi de la Serra m'ha seduït sempre és perquè ha dit allò que no s'havia de dir i que--en el món que vivim ja sabem com són les coses--l'acabaria perjudicant. No recordo haver conegut cap cota de poder que acceptés la crítica frontal a la seva gestió. Cap. Mentre ostenten el poder, la seva gestió sempre és meravellosa i qualsevol atac l'interpreten com una deslleialtat imperdonable que no té volta enrere. La llibertat de crítica acaba sent pura ficció.. El diàleg i el contrast de parers en una democràcia avançada com la nostra deu ser això, però mai no ho he entès del tot i espero que em disculpin. No voldria ficar la pota abans d'hora.

En tot cas, l'evidència que el temps ha passat de veritat la trobem amb el vigor amb què en Pi de la Serra canta aquesta cançó. La virulenta solidesa de quan ho feia als anys 70 ha quedat més que matisada passats tants anys. Encara bo que la pugui continuar cantant, encara que a hores d'ara sigui un cantant més clandestí que en ple franquisme.