Pel que pugui ser, recupero un text més aviat breu, o greu, que vaig penjar en aquest blog el 13 de juny del 2006.  Hi ha coses que no són noves, però ara, amb la crisi, tot cola i tot sembla justifitat, sempre que afecti a les capes baixes de l'estructura organitzativa local. No ens hem de considerar prou privilegiats només pel fet de tenir feina? Un funcionari!! El somni del setanta per cent de la població en edat de fracassar! Aquest privilegi justifica qualsevol vexació.

No es tracta de descobrir Millets, es tracta de que la veu dels cantaires, enganyats i ridiculitzats fins al paroxisme, no s'acabi assemblant a l'amenaça soterrada però permanent d'una manera de funcionar que, vagament, em recorda al meu atàvic i conclòs servei militar obligatori. I d'això fa més o menys, trenta-dos anys.

""Una gran sensació de fracàs i un microgram d'esperança. Hi ha una cultura (una manera de relacionar-nos) que s'ha de combatre com si fóssim en guerra. Allò dels somriures falsos. La por secreta que ho desdibuixa tot. Allò que sembla veritat i que no ho és i una mena de corona de desgraciats que ens condicionen la vida com si hi tinguessin dret. Un gran sensació de fracàs que s'ha de destriar com si es tractés dels pètals d'una rosa. El futur no pinta bé, fins que algú no em demostri el contrari.""

I tinc la sensació que el temps no passa debades. Avança perquè la mentida se sofistiqui amb el pas de les hores.