Ja fa una colla de setmanes que aquest nom ha ressonat per tots els informatius del país i de l'estat com la màxima representació de la immoralitat financera, de l'espoli, del robatori i del frau a gran escala. Queda com a incògnita la causa que hagi provocat que aquest cas sortís a la llum quan és evident que molta gent, molta gent que tenia informació i poder, n'estaven absolutament al corrent. El fet és que, a hores d'ara, el gran escàndol es diu Millet. L'estratègia dels advocat li van fer tornar una part del robatori i una carta de disculpa que devia ser meticulosament educada i compungida. La meva malfiança va fer un salt d'alegria. Posaria la mà al foc que encara evitarà la presó i, amb una mica de sort, demanarà alguna compensació per danys i perjudicis. Però les veus més assenyades de seguida van reclamar que tingués prou decència per tornar la Creu de sant Jordi que se li havia concedit. Malgrat que visqui al·lucinat quasi de manera permanent, quan vaig sentir aquesta reclamació vaig al·lucinar una mica més. La Creu de sant Jordi ha de tornar? Doncs mira que som espavil·lats, tots plegats. La meva estupidesa elemental i simplista em fa pensar que el que hauria de tornar són tots TOTS els diners que ha robat amb els recàrrecs corresponents. però es veu que això, la justícia no ho contempla. Per tant, tot és qüestió de temps. Si d'aquí a quatre anys torna la Creu de sant Jordi i d'aquí dotze comença el judici per la seva malifeta, el cercle de la justícia s'haurà tancat, el seu delicte ja haurà prescrit, denunciarà tots els mitjans de comunicació per injúries i s'embutxacarà una xifra que, malgrat tot, li permetrà convidar els seus amics a un vermutet que no estarà gens malament.
Però el més greu d'aquest escàndol no és la icona que ara trobem impresa a tots els diaris. Quants Millets devem tenir en totes les capes de poder del país? En un Palau de la Música no hi ha el poder que trobarem en un govern estatal, en una Generalitat o en un ajuntament com el de Barcelona. I en altres àmbits de poder encara més pròxims, quants Millets podríem descobrir? I quants Millets anònims deuen contenir les multinacionals que decideixen la nostra vida? i quants Millets hi deu haver en caixes i bancs? I en entitats esportives d'envergadura? I la suma total de l'espoli a quant deu ascendir? A quant deu tocar per ciutadà, indigent, aturat o assalariat?
bon article, del tot complementari amb l'anterior i, per tant, "aprofito per complementar-lo amb un comentari de l'article anterior".
això també val per aquest execel·lent article:
"...Aquestes resistències, com la mateixa resistència que és aquest article d'en Marti, constitueixen aqui i arreu el relat ocult i secret d'una altra història: Com apuntava Walter Benjamin. és la història dels desposseïts, dels vençuts. Simultàniament, el els teletips mostren un puzzle superestructural que uneix impactes i esdeveniments formals i desprovistos de la profunditat de la paraula "crisi". Segrestats per una retòrica dels fets consumats, s'agraeeixen articles com aquests. Resistències petites però dignes de constar en el relat dels oprimits i dels desposseïts. També ho cantava un vell artista del black power (gil scott-heron) amb una frase que -ja fa més de trenta anys- anunciava el curs de la nova història: "La revolució mai serà televisada".
Tanseval si és repetitiu: Estem sotmesos al present dels dominadors i al passat escrit dels guanyadors. O fem visibles les resistències -per petites que siguin- o aquest món mai podrà canviar de base. M'importa un xiulet que no estigui de moda: El sentit substancial de la història és una complexa intersecció entre la lluita de classes, les relacions humanes i la mera condició existencial.
El problema no és el Millet , o els Millets, o els bitllets.... això és l'efecte de la causa. La causa és la malaltia original de l'espècie humana que transforma el desig en una patologia acumulativa.
Sort tenim, però, dels punts de fuga que ens exciten, ens donen plaer i ens emocionen. Sort del "terbol atzur de ser tres voltes rebel".
I, a poder ser, amb un somriure complice, sarcàstic i estoic.
martinet i jotatitet us trobo una mica exagerats i catastrofistes ja que la democracia gaudeix de bona salut o és que voleu viure com abans de la iaia catapum?
La democràcia és un pou de corrupció al dictat del poder econòmic. Sí, és clar, amb en Franco estàvem pitjor però hi ha persones prou ingènues com per exigir una societat més justa.
Estimat "Toldo", desconec els temps de l"iaia catapum" però en el franquisme els governants anaven sota "palio" que era un "toldo" molt adient per acollir poderosos de tota mena sota la benedicció eterna. En quan a la salut democràtica que vostè diu que tenim, serà qüestió de consultar a un doctor especialista en demosalut, ja que no tothom ho veu així de clar.
JO NOMÉS DIC QUE ELS VOSTRES ARGUMENTS SÓN EXAGERATS
Seria fantàstic que ho fossin.
...i si encarreguem un informe als expertsde torn dedicat a:
"la salud democràtica a Groenlàndia i l'impacte d'aquesta en el desenvolupament de les classes subalternes a Catalunya"
serà baratet i aclarirà el grau d'exageració del que s'escriu per aquí.
si que hi han problemes com els que esteu dient però tenim unes eines de resoldre que no fem servir o ens pensem que no són vàlides perquè no ens hem parat a pensar en els guanys de la relació entre tots sense pensar en uns i prou com si fossim peces desmuntades de l'engranatge que si un para tot para i desapareix el que podria ser acord o desavinença que segur que a força de plantejar-la acaba a bon port. Em situo per la línia del mig i no carrego amb el cor si el cap no m'ho aconsella. Segurament ens falta allò de més experiència democràtica que a vegades és tant senzill com dir que si voto les esquerres i ho fan malament puc votar les dretes per si ho fan millor o al revés i això dóna grandesa i ens ajuda a pensar el que escollim perquè és prou important en la mesura que podem opinar i trasportar el pensament a les Corts Generals i fer valdra la opinió amb les tecnologies, els diaris i la veu.
I ho dic com esquerrà que em sento però que si no m'agrada puc votar diferent encara que sembli dreta per la grandesa que explico a l'altre parragraf.
La gallineta aquella que deia que NO, que ja en hi havia prou, menjava blat, mentre que els coloms de Plaça Catalunya s'ho feien amb el gra de terra o de les mans dels infants.
Ara la Gallineta ja no te prou ous i els coloms mengen "Bitllets" de la ma dels "Millets"
Si d'alguna cosa pequen l'Àngel i en Martí és que es queden curts. Volia que sabessin que ho penso. El problema és que aquest pou de corrupció cada dia es fa més gran i més fons i no hi ha sortida possible. El vot només fa que legalitzar l'estatus-quo i el no - vot també. No només són els casos Millet, Gürtel, o Camps, casos escandalosos de fotre ma a la Caixa directament, És que el funcionamewnt diari de la maquinària que hauria d'estar al serveri del ciutadà cada dia es torna més lenta, burocràtica i surrealista, i al final es converteix en un complot contra el propi ciutadà- contribuient- consumidor. És tracta que l'estat ( de districte, municipal, diputacional, autonòmic- sobiranista o estatal) cada vegada és més incapaç i més ineficient a l'hora donar els serveis que a tot estat de dret l'hi és consubstancial ( la salut, l'educació, el treball, la vivenda, la protecció del medi ambient, la justícia distributiva, la justícia a seques. Es tracta que els governants, que encara tenim el dret de jugar a treure i posar, ja es burlen directament a la cara almenys del 90 % de la població i amb tot cinisme ens diuen que no hi ha crisi, que no hi ha corrupció, que qui més té més paga, que els tropes a l'Afganistan hi van a fer funcions d'ONG, o que faran una llei d'economia sostenible que ja la tenien prevista abans de la no crisi.
Voltaire i els il·lustrats teniem molt clar que la finalitat última de l'acció dels governants era la felicitat dels ciutadans. Com es deuen remoure en la seva tomba, dos cinquanta anys després