A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.MILLET COM A ICONA
Ja fa una colla de setmanes que aquest nom ha ressonat per tots els informatius del país i de l'estat com la màxima representació de la immoralitat financera, de l'espoli, del robatori i del frau a gran escala. Queda com a incògnita la causa que hagi provocat que aquest cas sortís a la llum quan és evident que molta gent, molta gent que tenia informació i poder, n'estaven absolutament al corrent. El fet és que, a hores d'ara, el gran escàndol es diu Millet. L'estratègia dels advocat li van fer tornar una part del robatori i una carta de disculpa que devia ser meticulosament educada i compungida. La meva malfiança va fer un salt d'alegria. Posaria la mà al foc que encara evitarà la presó i, amb una mica de sort, demanarà alguna compensació per danys i perjudicis. Però les veus més assenyades de seguida van reclamar que tingués prou decència per tornar la Creu de sant Jordi que se li havia concedit. Malgrat que visqui al·lucinat quasi de manera permanent, quan vaig sentir aquesta reclamació vaig al·lucinar una mica més. La Creu de sant Jordi ha de tornar? Doncs mira que som espavil·lats, tots plegats. La meva estupidesa elemental i simplista em fa pensar que el que hauria de tornar són tots TOTS els diners que ha robat amb els recàrrecs corresponents. però es veu que això, la justícia no ho contempla. Per tant, tot és qüestió de temps. Si d'aquí a quatre anys torna la Creu de sant Jordi i d'aquí dotze comença el judici per la seva malifeta, el cercle de la justícia s'haurà tancat, el seu delicte ja haurà prescrit, denunciarà tots els mitjans de comunicació per injúries i s'embutxacarà una xifra que, malgrat tot, li permetrà convidar els seus amics a un vermutet que no estarà gens malament.
Però el més greu d'aquest escàndol no és la icona que ara trobem impresa a tots els diaris. Quants Millets devem tenir en totes les capes de poder del país? En un Palau de la Música no hi ha el poder que trobarem en un govern estatal, en una Generalitat o en un ajuntament com el de Barcelona. I en altres àmbits de poder encara més pròxims, quants Millets podríem descobrir? I quants Millets anònims deuen contenir les multinacionals que decideixen la nostra vida? i quants Millets hi deu haver en caixes i bancs? I en entitats esportives d'envergadura? I la suma total de l'espoli a quant deu ascendir? A quant deu tocar per ciutadà, indigent, aturat o assalariat?
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
jtatiangel dijo
bon article, del tot complementari amb l'anterior i, per tant, "aprofito per complementar-lo amb un comentari de l'article anterior".
això també val per aquest execel·lent article:
"...Aquestes resistències, com la mateixa resistència que és aquest article d'en Marti, constitueixen aqui i arreu el relat ocult i secret d'una altra història: Com apuntava Walter Benjamin. és la història dels desposseïts, dels vençuts. Simultàniament, el els teletips mostren un puzzle superestructural que uneix impactes i esdeveniments formals i desprovistos de la profunditat de la paraula "crisi". Segrestats per una retòrica dels fets consumats, s'agraeeixen articles com aquests. Resistències petites però dignes de constar en el relat dels oprimits i dels desposseïts. També ho cantava un vell artista del black power (gil scott-heron) amb una frase que -ja fa més de trenta anys- anunciava el curs de la nova història: "La revolució mai serà televisada".
Tanseval si és repetitiu: Estem sotmesos al present dels dominadors i al passat escrit dels guanyadors. O fem visibles les resistències -per petites que siguin- o aquest món mai podrà canviar de base. M'importa un xiulet que no estigui de moda: El sentit substancial de la història és una complexa intersecció entre la lluita de classes, les relacions humanes i la mera condició existencial.
El problema no és el Millet , o els Millets, o els bitllets.... això és l'efecte de la causa. La causa és la malaltia original de l'espècie humana que transforma el desig en una patologia acumulativa.
Sort tenim, però, dels punts de fuga que ens exciten, ens donen plaer i ens emocionen. Sort del "terbol atzur de ser tres voltes rebel".
I, a poder ser, amb un somriure complice, sarcàstic i estoic.
1 Octubre 2009 | 09:49 AM