A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.ELS AMOS HO SÓN PER GUANYAR
En el "3cat24.cat" apareix aquesta notícia quasi d'última hora. Són fenòmens que ja coneixíem, ja fa temps que en sentim a parlar, no són casos únics, però avui es fan ressò d'aquest cas:
""En aquest context de crisi econòmica, i quan els líders europeus debaten sobre retallar les primes dels alts directius financers, s'ha sabut el que cobrarà el ja exconseller delegat del BBVA. José Ignacio Goirigolzarri es prejubilarà i, de moment, rebrà 3 milions d'euros l'any. Però quan es jubili, d'aquí a deu anys, li pagaran una prima extra de 52 milions d'euros, l'equivalent a 8.600 milions de les antigues pessetes.
Goirigolzarri, que abandona el càrrec "de mutu acord amb l'entitat", era la mà dreta del president Francisco González i feia més de 30 anys que era a l'entitat bancària. El seu càrrec l'ocuparà Ángel Cano, actual director de Recursos Humans del BBVA.""
Tal com ha de ser. Un home amb tantes responsabilitats ha de tenir la seva compensació. La crisi aquí ho hi té res a veure perquè, tal com tots sabem, els bancs no tenen crisis de cap mena. El que em sorprèn és que ningú no foti el crit al cel i surti al carrer a fer el que s'ha de fer. Ningú. Queixes, queixetes i queixones en petit comitè. Però ni els antitaurins, ni els i les feministes, ni els de Greenpeace, ni els defensors de les essències pàtries (si descomptem el senyor Millet), ni els que dia sí dia també treuren la banderola de la democràcia es manifesten en contra d'aquestes escopinades que els ciutadans rebem en plena cara i sense possibilitat de resposta. Una anècdota i prou. Seríem capaços de mobilitar-nos amb més passió per un jugador emblemàtic que canvia d'equip i se'n va a un altre equip emblemàtic que per aquestes nimieses que, desenganyem-nos, ens irriten perquè ens produeixen sobretot molta enveja.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
jtatiangel dijo
els que sortim al carrer i estem actius en campanyes com "que la crisi la paguin els rics" compartim la perplexitat de l'autor de l'article. Només surt al carrer el nucli activista i militant extraparlamentari que fa el que pot. Aquest article és oportú, com oportunes són les petites i necessàries resistències. Com llastimoses són les absències que mostra el panorama desolador de l'esquerra sindical i política professionalitzada i acomodada. Alguns, especialment des que es va "decretar" mediàticament la crisi, participem com podem d'aquest minoritària expressió de la solidaritat amb els treballadors i treballadores que paguen la crisi. Pocs, ben pocs, fan el que poden en les manifestacions davant de les cimeres dels grans. Aquestes resistències, com la mateixa resistència que és aquest article d'en Marti, constitueixen aqui i arreu el relat ocult i secret d'una altra història: Com apuntava Walter Benjamin. és la història dels desposseïts, dels vençuts. Simultàniament, el els teletips mostren un puzzle superestructural que uneix impactes i esdeveniments formals i desprovistos de la profunditat de la paraula "crisi". Segrestats per una retòrica dels fets consumats, s'agraeeixen articles com aquests. Resistències petites però dignes de constar en el relat dels oprimits i dels desposseïts. També ho cantava un vell artista del black power (gil scott-heron) amb una frase que -ja fa més de trenta anys- anunciava el curs de la nova història: "La revolució mai serà televisada".
30 Septiembre 2009 | 03:23 PM