Dissabte a la nit, al Patronat, es va fer un acte de celebració dels cinquanta anys de la Nova Cançó. L'espectacle de Marc Parrot i companyia volia retre homenatge a aquell moviment que, ara fa mig segle, va excitar la líbido de bona part dels ciutadans de Catalunya que, a més de ser-ne, se sentien catalans de verb i llengua. Aquesta mateixa nit, el Piromusical que posava punt i final a les festa de la Mercè de Barcelona ha tingut el detall de participar en aquest homenatge amb una primera part dedicada a aquell atàvic i, ara ja sí, antic fenomen cultural que, contra pronòstic i amb els mitjans de comunicació d'esquena, va arrelar en la ciutadania del moment.

Les coses importants, ja se sap, acostumen a passar a Barcelona. En aquestes festes que s'han acabat avui s'ha volgut homenatjar, ni que fos per deu minuts, aquells que fa cinquanta anys van tenir la gosadia de cantar amb una llengua minoritària, reduïda a l'àmbit familiar, gens comercial i en hores baixes de manera permanent. Però el gran homenatge a la història passada sempre l'hauríem de trobar en el present. La fortuna ens somriu molt més del que podria semblar. Si la canço va ser--fa cinquanta anys-- un moviment, resulta que passat tot aquest temps es continua movent d'una manera que potser els més optimistes no s'haurien imaginat. Quantes vegades s'ha volgut fer neteja des del poder d'aquest incordi anomenat cançó? Quantes vegades se'ls ha volgut desacreditar acusant-los que el govern els subvencionava? (l'època del rock català va espantar més d'una ànima inquieta). Malgrat els mals auguris, les veus es reprodueixen com un càncer i--com que les coses importants quasi sempre passen a Barcelona--aquests dies hem vist dos exemples que han estat massivament recolzats tant per  la premsa com pel públic.

Més enllà d'Antònia Font, que continuo trobant a faltar, Estanislau Verdet (del que n'he parlat ja unes quantes vegades en aquest blog) i el grup Manel s'han palplantat amb una autoritat imprevista i, hereus de la nova canço, els agradi o no, s'han fet sentir contra tot pronòstic i per sorpresa de la multitud de ciutadans que habitualment miren telecinco.