L'HOME MÉS FORT DEL MÓN

Fa una setmana, a Premià de Mar, es va celebrar una competició ben peculiar. Els participants, prèviament escollits, volien ser coronats com l’home més fort del món. Tot plegat, un seguit de proves de força física degudament coreografiades i en un escenari preparat per l’ocasió. Era la segona edició d’aquest concurs que arribava a la població i, en tots dos casos, l’èxit de públic va ser enorme. Aquella proliferació muscular desmesurada en veritables torres humanes capaces de fer moure, només amb els braços, els objectes més desproporcionadament inversemblants es va convertir en el que havia de ser: un espectacle multitudinari que va deixar clavats els espectadors. Perquè les persones som així de simples. Contemplar la força física elemental és un esdeveniment ciutadà. Altres esdeveniments en què la força física també és la protagonista també tenen un amplíssim consens social. El paradigma seria el futbol. Tot el cúmul de tàctiques i estratègies que el fan ser com és es basen en una capacitat inicial: la força física. Els esports acaben sent una manera sofisticada de reconduir l’impuls primari de la violència i la força muscular. La vetllada de descobrir l’home més fort del món va tenir el poder de ser multitudinària perquè el poder físic ens sedueix, perquè allò que va més enllà de la normalitat ens fascina, perquè contemplar allò que nosaltres mateixos no som ens admira. I la força física, visible i palpable, ens convenç molt més que la intel•ligència o els sentiments. Un campionat d’escacs mai no ha tingut el públic que té el futbol. Ho trobem avorrit perquè la intel•ligència és secreta? Hauria assistit el mateix públic en una vetllada en què es volgués descobrir la persona més intel•ligent de Catalunya? I la més comprensiva de l’estat? I la més corrupta d’Europa? I la més cínica de l’hemisferi nord? I la més feliç del món?

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.

servido por martirossello 1 comentario compártelo