Aquest curs que comença, aquest any que s'inicia, diguem-ne, es commemora els cinquanta anys de l'inici d'aquell estrany moviment cultural i popular anomenat Nova Cançó. Per això serà un bon moment per, quan em vingui de gust i en tingui ganes, inclogui en el meu blog aspectes diversos que la memòria personal o el youtube em rescatin del passat.
Va ser un tal Manuel Vázquez Montalbán (que ningú gosi mai més resumir-lo només amb les seves tres inicials, com si es tractés d'un producte comercial més) que va titllar tot aquell moviment, tota aquella època, com l'esdeveniment cultural més important de l'estat espanyol des del concili de Toledo (què devia passar aleshores a Toledo i que no m'he molestat a consultar en cap wikipèdia?). En canvi, passats els anys, amb les institucions del país aparentment consolidades de manera definitiva, han passat més que de puntetes d'aquest aniversari que, en un país normal, hauria tingut una transcendència cabdal.
El fet és que les iniciatives que no sorgeixen directament del control polític i dels polítics sempre acaben sent incòmodes i sospitoses. Allò que pot tenir poder i no es pot controlar, el millor és ofegar-ho fins allà on sigui possible. Amb la Nova Cançó va passar exactament això. Calia domesticar-la en el moment oportú i es va acabar fent.
Però sempre ens queda la memòria. Quan, a migdia, tornava d'escola, de la Salle, en alguna emissora que ja no recordo feien un programa de Cançó Catalana que durava si fa o no fa uns quinze minuts. Aleshores hi havia una dictadura amenaçadora que els nens preadolescents com jo no identificaven encara del tot. En canvi, no hi havien normatives concretes pel que fa a la protecció psicològica dels infants. Per això, en horari protegit, justament quan els nens sortien d'escola, en ple franquisme, tenia la possibilitat d'escoltar cançons com aquesta en la meva llengua.
Tots els meus vicis posterios deuen venir d'aquells dies tan tendres en què vaig estar exposat a missatges tan perversos i irreversibles com la pròpia llengua catalana, de la qual mai no he aconseguit desintoxicar-me.
A a la fi, en aquella mateixa època, Manolo Escobar ja cantava allò de "Viva el vino y las mujeres... que por algo son regalo del Señor... Y vivan los cuatro puntos cardinales de mi patria..." Però, com a mínim, ho cantaven en una llengua normal.
Nadie va a poner en tela de juicio una manifestación cultural legítima com la Nova cançó. Lo que me parece raro es que proclame esta modalidad como "nova" cuando antes de la fecha recordada siempre hubo canción en catalán cohabitantdo con la que se hacía en castellano. De acuerdo que el franquismo se pasó mucho pero los catalanohablantes cantaban sus canciones por transmisión familiar en fiestas y en excursiones. Quizas se ha mitificado en exceso el papel de la Nova Cançó.
Me molesta que el firmante "radiooyente" se burle del caso de Manolo Escobar. ¿Acaso no se cantan canciones como esa en catalán?
Siempre se pone en juego esa veta comparativa propia del nacionalismo.
Martí: te lo he comentado en un sinfín de ocasiones cuando paso por la biblioteca. Amo la diversitad cultural, amo Catalunya, pero no puedo soportar este mal fario de la burla a lo universal. Lo universal es esta maravillosa suma de lenguas, onomatopeyas y gestos que forman la especie humana.
En otro orden de cosas, escribí un comentario a raiz de los sucesos de Arenys de Munt, quizás vehemente, pero para que no quede relegado a un artículo anterior, aprovecho tu democrática tribuna para reproducir mis ideas sobre un tema exagerado y suspicaz.
Escribí esto, se puede rebajar el tono, pero obedece a un sentir y a una preocupación. De nuevo muchas gracias por tu amable tribuna. Ya quisieran muchos poseer espacios de tolerancia como este blog que presides.
Gracias Martí y como diría Victor Jara: "un saludo a los presentes"
TEXTO ANTERIOR SOBRE ARENYS DE MUNT
¡ ¡ ¡ maldita sea ! ! !
vuelve el delirio de los signos y de las desalmadas acciones de quita y pon.
Con un mundo a nuestro alcance, con una modernidad que nos ofrece la mayor de las aperturas de miras y me veo en este patético carnaval de Arenys de Munt.
¿Somos catalanes ? Si.
¿Somos españoles ? También.
¿Somos europeos ? Pues claro que lo somos.
¿Somos mundanos? Sí.
¿Quién impide lo que sentimos y somos si ya somos y sentimos?
Nacionalistas siempre a la suya.
¿Quién prohibe ser catalán si hasta nos obligan a serlo los de la TV3?
s'ha de ser molt bèstia per escriure el que escriu la Celia
a mi me gusta la canción catalana y puedo considerar absurdo esto de Arenys. Y me siento del MUNDO. No hay más que ver que el mundo es crisol de variedad.
Majo, majete, de "bestia" tengo lo que tu tienes de habitante de Mercurio.
¡ ¡ ¡ zoquete ! ! !
Celia, lo "bueno, bonito, barato" no existeix, és només un anunci.
Com deia el poeta "hay que tomar partido hasta mancharse" i no tot son flors i violes.
El senyor Escobar era un feixista i punt.
L'espanyolisme de bona fe, no existeix només es ignorància.
No es pot ser blanc i negre a l'hora.
La cançó no era un fet "folklòric" era un fet sociopolític d'un color ben diferent al del Mr Escobar.
I recuperar les tradicions i les cançons "folklòriques" es un fet polític i fins i tot de revolta en temps de prohibició (abans) o d'opressió mediàtica (ara).
La sopa de pedres només enganya la vista no l’estomac.
El pitjor nacionalisme a la pell de brau es precisament l'espanyol, un espanyolisme actual fet de disseny i pell de xai per amagar un llop perillosamnet rabiós.