A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.50 ANYS DE LA NOVA CANÇÓ (I)
Aquest curs que comença, aquest any que s'inicia, diguem-ne, es commemora els cinquanta anys de l'inici d'aquell estrany moviment cultural i popular anomenat Nova Cançó. Per això serà un bon moment per, quan em vingui de gust i en tingui ganes, inclogui en el meu blog aspectes diversos que la memòria personal o el youtube em rescatin del passat.
Va ser un tal Manuel Vázquez Montalbán (que ningú gosi mai més resumir-lo només amb les seves tres inicials, com si es tractés d'un producte comercial més) que va titllar tot aquell moviment, tota aquella època, com l'esdeveniment cultural més important de l'estat espanyol des del concili de Toledo (què devia passar aleshores a Toledo i que no m'he molestat a consultar en cap wikipèdia?). En canvi, passats els anys, amb les institucions del país aparentment consolidades de manera definitiva, han passat més que de puntetes d'aquest aniversari que, en un país normal, hauria tingut una transcendència cabdal.
El fet és que les iniciatives que no sorgeixen directament del control polític i dels polítics sempre acaben sent incòmodes i sospitoses. Allò que pot tenir poder i no es pot controlar, el millor és ofegar-ho fins allà on sigui possible. Amb la Nova Cançó va passar exactament això. Calia domesticar-la en el moment oportú i es va acabar fent.
Però sempre ens queda la memòria. Quan, a migdia, tornava d'escola, de la Salle, en alguna emissora que ja no recordo feien un programa de Cançó Catalana que durava si fa o no fa uns quinze minuts. Aleshores hi havia una dictadura amenaçadora que els nens preadolescents com jo no identificaven encara del tot. En canvi, no hi havien normatives concretes pel que fa a la protecció psicològica dels infants. Per això, en horari protegit, justament quan els nens sortien d'escola, en ple franquisme, tenia la possibilitat d'escoltar cançons com aquesta en la meva llengua.
Tots els meus vicis posterios deuen venir d'aquells dies tan tendres en què vaig estar exposat a missatges tan perversos i irreversibles com la pròpia llengua catalana, de la qual mai no he aconseguit desintoxicar-me.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
Radiooyente dijo
A a la fi, en aquella mateixa època, Manolo Escobar ja cantava allò de "Viva el vino y las mujeres... que por algo son regalo del Señor... Y vivan los cuatro puntos cardinales de mi patria..." Però, com a mínim, ho cantaven en una llengua normal.
17 Septiembre 2009 | 01:19 AM