L'època de vacances és un moment idoni per fer públic allò que es vol que passi el més inadvertit possible. A més, l'activitat política baixa d'intensitat i els possibles canvis es veuen amb més tranquil·litat. Potser sigui per això que fa poc, l'Ernest Casadesús (ERC) regidor de cultura a l'ajuntament de Premià de Mar, va anunciar que deixaria la política. En aquests casos, quan un regidor manifesta aquesta intenció, el més habitual és que l'interessat ho justifiqui per motius professionals o per motius familiars. Dedicar-se a la política exigeix molt de temps, és evident, i, encara que els nostres representants hagin arribat al poder lliurement i per decisió pròpia i hagin lluitat per poder acabar lamentant-se de la feina ingent que hi ha en un ajuntament, o sigui, per governar, si un dia decideixen plegar sempre deixen obert tot un ventall d'interrogants que van més enllà de la família o les obligacions professionals. Ara que el curs polític s'acabava era un moment idoni per anunciar-ho. No és gens estrany que un regidor municipal plegui a mitja legislatura. L'Ernest Casadesús duia més de sis anys com a regidor de cultura. El seu mandat es va iniciar poc després d'una manifestació inèdita (a qui se li acut manifestar-se per la cultura?), la que hi va haver pel març del 2003, organitzada per dotze entitats, contra la política cultural de l'ajuntament. Després d'aquella rebequeria pública, els manifestants, o van desaparèixer del mapa cultural local o van acabar acceptant l'estil i les maneres que havien criticat. Els conflictes van desaparèixer i la vida cultural va continuar amb tota normalitat. La seva aposta, però, han estat les infrastructures culturals. Segurament el seu èxit principal haurà estat desencallar per fi les obres del futur centre de l'Amistat. Però encara ens quedarà la incògnita de quina és la causa real del seu inesperat comiat.
Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.

L'evolució de Cultura ha estat de manual. Funcionarització, multipliciació de càrrecs, papers i papers. El centre cívic podria ser una casa en desús però ha estat una calaix de sastre (desastre, no, De "sastre"!). La Casa del carrer Esperança ha estat un espai saturat de papers, reunions i actvitats que no tenen on fer-se. Pensem en espais poc utulitzats com ara el Gas (seu de més paperassa). En quan a l'Ernest val a dir que pot resultar fins i tot entranyable. Al pas que anem enyorarem el regidor com es va enyorar el Sòria iniciatiu o el Reina socialista. L'enyor, la nostàlgia, la malenconia o l'oblit seran, doncs, modalitats varidades per evocar allò que fou. EL futur fa pinta de més càrrecs, empreses duplicadores, coordinadors de coordinadors, tecnics de tecnics, assessors d'assessors i una llarga filera de despatxos amatents a les instruccions pertinents. Les instruccions seran "implementar mesures adients que activin sinergies amb la societat civil en benefici de la participació ciutadana que emet "imputs" i tendències d'opinió de les quals es nodreix la més estricta aplicació dels informes pertinents per tal de gaudir d'una prospecció singularitzada dels diversos camps de la praxi civil dels sectors emergents de la dinàmica local".
El futur té càrrec!
La cultura domesticada no és cultura.
Jo llenço una llança a favor de tots els que fan pinya i tasca ingent a la regidoria en comptes d'apunyalar amb columnes i comentaris graciosos
He dit ingent i ho torno a dir més fort. Mai s'ha fet tant i tant per Premià i tot perquè s'ha fet pinya entre politics i ajudants que treballen fins que la llengua surt per fora
això no és domesticar res maco Momo, això és vocació i servei i mereix un respecte per tot el que es fa i es fa i es fa
el maco del hockey potser que es dediqui al handbol amb tanta tirria per un ajuntament que fa més hores que mai per servei a qui es poble
molt maco de denostar oi Momo? Momo i si el domesticat ets tú criticarire? i si t'avorreixes? i a articulitis si voleu potser no guanyareu.
basket o hockey m'en fot. diables, tabals, participació, L'Amistat.
domesticada cultura Momo?
l'esforç és enorme i s'ajuda molt i molt.
I la memòria és dèbil com ella sola.
Benvolgut o benvolguda, amic o amiga "coneguen el que es cou":
el teu comentari confirma la tendència habitual d'un "ens" infalible (¡n)voluntari i professional que pateix inflamació de la pell fina a la que li toquen o li objecten qualsevol cosa que passi en un lloc (o domini) conegut per Cultura. Aquest espai incert i blindat és la morada on roman aquella colossal intersecció de càrrecs i (des)càrrecs que patrimonialitzen "allò" que suposadament configura el "tot" de la cultura premianenca.
L'axioma aplicat per aquesta intersecció tautològica i inflalible -formada per essers o màquines, tanseval- consisteix en proclamar el vell proverbi "o estas amb mi o estas contra". Dit d'una altra manera: "Els que critiquen s'han de mullar i, en cas contrari, han de respectar allò que fan els que es mullen". Aquesta frase grinyola, però, en un aspecte important: Els que "es mullen", normalment ho fan per imperatiu professional i forma part de les seves prerrogatives funcionarials o de confiança política. Altres dels que "es mullen" ho fan per pur instint voluntari i, naturalment, fins i tot poden mereixer un monument. Altres es "mullen" perquè voluntàriament van considerar que s'havien de presentar a unes eleccions i obrar d'acord amb el que això implica ("si vols vent, el millor lloc és l'ull de l'huracà" assenyala el poeta andorrà Amadeu Comaplana ).
I altres, els del hòquei, els columnistes que incomoden o els que opinen, escriuen, criden o murmuren. I què? a la seva manera són gent que "es mulla" ja sigui de cervesa o d'aigua de pistoleta de Can Rubio. Això sí, em consta que no són precisament gent aliena al curs de les coses i que els preocupa per bé i per mal el sentit (in)noble de la CULTURA.
Salut i epidermis fina o clivellada!
Els que jugaveu a hockey vau fracassar. Axiò és tot. Ara de què us queixeu?
si fracassar vol dir no tenir càrrecs, no haver de llepar el cul a uns prepotents i no haver de demanar perdó per tenir opinió pròpia, que benvingut sigui el fracas!
Vos Momerota veieu el poble per un foradet petitonet com si el poblet fos la festa major i com si la festa major fos la comissió i com si la comissió fos menys que uns càrrecs que la volen vigilar o com si premià fos un sol home que té la solució i el poder arrogant de coordinar-nos la vida al seu pas de ball.
Aqui ningú fracassa. Els suposats guanyadors es guanyen les garrofes més que abans, la llista de tècnics augmenta cada any i aquells als quals vos anomena fracassats, en tot cas practiquen pesca submarina com a recanvi del hòquei sobre pedres que al cap i a la fi va ser la mar de divertit. I és que a Premià passen la mar de coses divertides i moltes es fan per amor a l'art, sensen exhibir pells fines, sense pensar que tot el que es mou passa per un despatx i sense haver de combregar dia i nit amb les meravelles del poder, de la burocràcia, dels càrrecs, dels coordinadors i de les politiqueries que cada any posen pals a les rodes del voluntariat local. I que la vida sigui una festa no vol dir que tota la festa hagi de ser la Major.
Visca la xerinol·la, el xarop de fajol i els cap grossos de Gafarrònia!
Amunt els cors!
Entitats endavant!
Glòria Sant Cristofol!
Visca la Mare de Deu del Port!
Sant Pere i Sant Lluc!
I per molts anys respiri el Sant Gafarró lliure de pòlisses, timbres i ordenances!
Amen i fanfàrria!
Goig i alcohol!
Borregos i Carquinyolis!
Rebombori i Pastís!
Canya i misteri!
Penjaculpes a dojo!
I meny pell fina a can Esperança!
Visca l'operació Irlanda-Premià!
Visca el dia del turista!
Visca Visca Visca Premia seminarista!
Alcem el vol!
Nosaltres ens estem animant amb tot això. El comentari del senyor Martí mola. La Momerota és un simbol de la festa major de les Santes i no pinta res a la nostra vila. Potser és de coordinada autoria. Mola un pirata bord i ens presentem.
Nosaltres som els Golafres de la Costa i anunciem festa al marge i autogestionada per l'any vinent. No volem que ens coordinin.
Calor de foc, calor de fang, calor de bosc, calor d'engany!
Som els Golafres de la Costa i a nosaltres no ens coordinaran!
moltes entitats farem el pas!
"QUE CUNDA EL PÁNICO EN CULTURA"
si la venjança és dolenta és perquè parteix d'aquesta mala llet que teniu els que sempre busquen tres peus al gat. Premià té una festa impresionant gràcies a l'equip de gent noble que penca i ajuda als pencaires que col·laboren. Vosaltres si que esteu amb pànic quan practiqueu el malaltis instint de rebutjar la feina ben feta i l'esforç malgrat la crisi económica que redueixi despeses.
diria això:
Tenim cultura per estona. La regidora Mercè obtindria un 9'5 i molt per damunt de la resta de politics retirats o dimitits dels darrers anys.
No tinc mala llet, si més no habitualment. Pànic, tampoc. Però Laia s'escriu sense accent.
l'accent s'havia colat no per manca de coneixement sinó per mal ús del teclat.
l'odi continua contra la tasca de cultura i això no es mesura per accents ben posats o mal posats.
l'odi sempre és odi.