La nit passada va fer 40 anys de l'arribada de l'home i la dona a la lluna (o les dones no estaven representades en aquella primera petjada?). Com tanta gent del moment--jo tenia 15 anys--ho vaig veure en directe des del televisor de casa. A casa ja teníem televisor i, si la memòria no em falla, el meu pare em va despertar a l'hora de l'esdeveniment i ho vaig poder veure. Si a quaranta anys de distància se n'ha parlat de manera considerable, els diaris de l'època van estar molt més atents al pols astronàutic entre Russía i els Estats Units. Al marge del corrent de persona que asseguren que tot plegat va ser un muntatge cinematogràfic que es va fer passar com a real, cosa que no seria gens impossible si partim de la base que la ciutadania habitualment vivim enganyats amb ficcions de tota mena que semblen certes, les interpretacions de la gesta també van ser molt variades.

En Jaume Percih, que aleshores ja feia dibuixos mordaços malgrat la dictadura franquista, va fer aquest dibuix per al Correo Catalán.

Al marge d'aquest acudit, sempre he tingut al cap un altre que va fer, que no sé on el vaig veure, i que, si fa o no fa deia una cosa així. En castellà, és clar: "Por fin el hombre ha pisado la Luna, que es lo último que le quedaba por pisar". O una cosa semblant. En fi, fa just quaranta anys també érem el mes de juliol.