FINAL FELIÇ PER LA FESTA DELS PIRATES (2)

 L'Ester i en Martí s'havien casat a l'església de sant Cristòfol, tal com feien moltes parelles, un mes de maig. Pel juliol l'embaràs encara se li notava poc, però van tenir el primer fill pel febrer. Els anys següents es van repetir, calcats l'un a l'altre, amb la monotonia dels pobles petits, i la parella ben aviat va tenir la joia de veure els seus primers cinc fills sense un pa a sota el braç. En Joan, en Josep, la Carme, la Cèlia i en Josep Maria omplien el mes de febrer d'espelmetes d'aniversari i en Martí, cada mes de setembre, havia de demanar una nova almoina extra al Comte de Burriac per poder vestir els seus fills. Amb el naixement d'en Marià, que també va néixer pel febrer, van començar a sorgir els primers problemes. El Comte li va insinuar, com aquell que no vol la cosa, que tantes almoines per la mateixa família potser s'hauria de revisar a la baixa, que les seves terres i la seva barca no donaven per a tanta almoina, i que el recaptador era ell, el Comte, i no pas en Martí a còpia d'ajuts comtals.

El setè va néixer per sant Jordi i aquest fet va trasbalsar la vila de Premià. Li van posar Omar, com el seu pare. La gent no estava acostumada a aquestes coses i els costava entendre com era possible que justament aquella família, que cada any per la festa major els representava a tots, caigués sota la terrible sospita de l'adulteri i, alhora, continués sent una família feliç. Pobra, però feliç i unida. Una onada sorda i soterrada de recel feia murmurar els veïns. Alguna cosa estava canviant, i els canvis sempre fan por. Però els canvis deixen de ser-ho amb el pas del temps. És per això que quan un altre mes d'abril, també al voltant de sant Jordi, va néixer la Samira va ser benvinguda per tothom. Però l'Ester i en Martí no donaven l'abast per alimentar aquella munió de fills que semblava que volia augmentar sense parar. A més de treballar dia i nit al regadiu i a la barca, en Martí, l'últim mes de setembre, havia d'anar a veure el Comte i fer els impossibles per convèncer-lo que, al cap i a la fi, tots aquells fills, seus o no, serien la mà d'obra del futur i li serien de bona utilitat si estaven ben alimentats. No se'n va sortir. El Comte no volia ampliar la partida dels seus donatius als més pobres. No volia perdre ni un sol ral del seu patrimoni, ja que el seu objectiu era incrementar-lo sempre al màxim amb el fruit del treball dels seus súbdits.

Quan el dia deu de juliol d'aquell any l'Omar va tornar a arribar a la platja en Martí ja no estava tan convençut del pacte que un dia, ja feia molts anys, havien signat. Els seus fills s'havien anat aprimant fins quasi assemblar-se al petit Omar i la Samira. Els seus veïns també ho havien notat. Els diners que els oferia el Comte no arribava per a tots. Alguns veïns fins i tot asseguraven que l'Omar i la Samira menjaven més que els fills d'en Martí, encara que pel seu aspecte físic no es notés gaire. Potser era per això que aquell any, a la platja, hi havia poca gent esperant l'arribada del pirata Omar i tot el seu seguici. Per dir-ho d'una manera elegant, aquell any van ser discretament ben rebuts. L'Omar ho va notar de seguida, però es va limitar a fer el seu paper com si res. Va intuir-ne la causa però va procurar ser prudent. Va tenir el tradicional debat públic a la platja amb en Martí (les espases feia anys que havien passat a la història), va comandar l'assalt a l'ajuntament i va animar els vilatans a participar, com cada any, de la festa major.

Dos dies després, va esperar el moment oportú per asseure's a parlar amb el seu amic. Volia que fos ell el primer de saber-ho. Quan van quedar sols en una de les cambres de la casa l'Omar va aprofitar el moment.

--Vull que siguis el primer en saber-ho. Les coses, al meu país, sempre han estat molt malament, ja ho saps, però últimament estan empitjorant encara més. Es veu que han trobat una mena de filets negres, com de plastilina, a sota terra. Duien que valen molts diners. Però, a més d'endur-se aquesta pasta de color negre, també s'emporten la fusta, l'or, els diamants i fins i tot l'aigua. Està arribant gent estrangera de tot arreu que, amb armes que mai no havíem vist, ens fan fora de les nostres terres i ens deixen sense res. Em sembla que aquest any m'hauré de quedar definitivament.

--L'Ester estarà contenta-va respondre-li en Martí de seguida.

--No voldria que t'ho prenguessis malament; és un cas de força major. Amb qualsevol raconet de trenta metres quadrats ja faré.

--Aleshores, a partir d'ara et faràs càrrec dels teus fills, suposo-va continuar en Martí.

--Dels meus i també dels teus. He vingut a treballar.

--Està ben clar que quan venies per pocs dies no perdies el temps, precisament-va respondre-li en Martí.

--Si tu has demostrat ser un bon pare per a tots els fills de l'Ester; jo també sabré estar a l'alçada-va dir l'Omar.

En Martí se'l va mirar fixament. Tots dos van quedar en silenci uns segons. Sense dir res, en Martí es va alçar de la seva cadira i va avançar cap a l'Omar. Ell també es va alçar. Aleshores en Martí li va prendre el cap amb les dues mans, prement-li les galtes amb força. Se'l va mirar uns instants cara a cara, a un pam escàs de distància i finalment el va besar als llavis amb emoció continguda. Va ser llavors que l'Omar el va abraçar amb energia, amb ganes que aquell moment no tingués final.

Quan l'Ester va obrir la porta de la cambra els va trobar abraçats, amb els llavis enganxats i del tot immòbils. Va tornar a tancar la porta discretament i, sense poder evitar-ho, se li va escapar un somriure.

El poble va tornar a murmurar. Era insòlit que en una casa hi hagués dos homes i una dona convivint junts. L'escàndol va arribar a les orelles de Comte de Burriac que, de primer, es va prometre que, davant de tanta immoralitat, penjaria tots els habitants d'aquella casa, nens inclosos. Però una mica més en fred va calcular que l'arribada de l'Omar, un home fort i capaç, els seus ingressos també augmentarien. Va procurar ser prudent i va fer els ulls grossos. El populatxo per si mateix ja resoldria el cas.

Per als veïns, l'escàndol va ser majúscul. Aquella situació era nova i no hi estaven acostumats. Una llar amb dos pares i una sola mare! Què significava, això? Però les coses noves ho deixen de ser amb el pas del temps. Per això, de mica en mica i quasi sense adonar-se'n, molta gent ho va començar a veure fins i tot tolerable. Quan l'Ester va tornar a ser mare, un mes de juliol, l'Omar i en Martí van ser present al naixement del petit Cristòfol. Mentrestant, els seus fills corrien pel carrer. Era festa major i els agradava sentir-se plens de vida ens aquelles màgiques nits de començaments d'estiu. No es perdien ni un sol acte de la festa. Ja tenien edat per poder sortir de nit i, mentre en Martí canviava els bolquers d'en Cristòfol, l'Omar, complagut, veia des del portal de casa seva com la Samira, contenta i lluint el seu vel, participava  per primer cop a la Cursa a Pèl.

servido por martirossello sin comentarios compártelo