FINAL FELIÇ PER LA FESTA DELS PIRATES (1)

 Devia ser molts anys més tard. Anys després que deixessin d'arribar a la platja amb l'espasa desembeinada. Molts anys després que deixessin de ser rebuts a canonades i foragitats quatre dies després com a malvats indesitjables. Cansats d'haver de lluitar per sempre més, cada mes de juliol, cada festa major i per més que passessin els anys, un dia i per sorpresa de tothom, el gegant Martí i el gegant Omar es van reunir en secret. Ho havien pogut comprovar personalment: la violència no duia enlloc i allò que es volia resoldre per la força de l'espasa mai no quedava veritablement aclarit. Fins i tot ells havien d'acceptar aquesta màxima i posar una mica de ponderació a les seves vides. Tenien un problema comú. Era ben clar. Calia arribar d'una vegada a un pacte satisfactori per ambdues parts. Tots dos estaven enamorats de la mateixa dona, tothom ho sabia, tothom se n'havia adonat, i això, més que un problema havia de ser una solució. Al cap i a la fi, era un símptoma evident que tenien gustos semblants i aquesta contingència els hauria de fer còmplices i no pas enemics.

L'Omar ho va confessar sense vergonya: si arribava cada any a les nostres costes era perquè al seu país no tenia futur. Al seu país la misèria més cruel s'escampava per totes les capes de la societat menys una: la que ostentava el poder absolut i vivia en la més pornogràfica de les abundàncies. Només a les terres del nord es podia trobar una vida una mica més digna, una mica més respectable i una mica més justa. I ell volia un futur millor per als seus fills.

En Martí era de Premià de tota la vida. L'arribada de vaixells, els primers dies de juliol, carregats fins dalt de forasters que aspiraven a trobar a casa seva un futur més digne el neguitejava enormement. Procurava que no se li notés. Al cap i a la fi, allò era una tradició que els humans havien mantingut al llarg de la seva història amb una gran diversitat de modalitats i direccions. En les primeres converses amb l'Omar havien quedat que procurarien no crear alarma social. Però en Martí intentava prendre mides al pastís que hi havia a repartir i no estava segur que n'hi hagués per a tots. Al mar potser no hi hauria peix per a tothom i a la terra no sabrien exactament a quin Déu encomanar-se. El senyor Comte de Burriac cada dia reclamava un delme més alt, oferia menys almoina als seus súbdits i no era gens clar què decidiria fer amb els nouvinguts.

L'Ester, aquell deu de juliol, estava més aviat mosca. En Martí i l'Omar ja no lluitaven per ella com anys enrere, i això la desconcertava. S'havia acostumat a passar els anys d'aquella manera i tenia la sensació que alguna cosa era a punt de canviar. Tants anys de desembarcaments, tants anys de lluites previsibles, havien anat creant una complicitat mútua i fins i tot una certa simpatia entre els principals protagonistes de la festa. Viure perpètuament enamorada d'en Martí i ser segrestada un cop l'any per l'Omar tampoc no era mala idea. L'Omar, al cap i a la fi, també era força ben plantat i li sabia oferir un seguit d'emocions estimulants i desconegudes que potser en Martí ni sabia que fossin possibles. Però no podia suportar que els dos homes haguessin deixat de lluitar per ella. Això no podia ser. En Martí era de Premià de tota la vida i un any o altre acabaria sent el seu marit. O ja s'havia cansat d'esperar? L'Omar era estranger, però la segrestava tan sovint que un dia o altre ho deixaria de ser. O no l'esperava cada any, quan arribava el mes de juliol, amb més ganes i secret desig? I un any, la festa major va ser diferent i les coses van canviar per sempre.

servido por martirossello 4 comentarios compártelo