A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.JOSEP SARDÀ
No és nou, però sempre és diferent. Sempre té alguna cosa peculiar que, en tots els casos, ens du al mateix port. Que la mort més o menys anunciada d'en Josep Sardà ens hagi agafat per sorpresa, tal com sempre passa en aquests casos, que la mort d'un individu tan peculiar, vital i arrelat a un petit territori tanqui definitivament la porta al que ha estat, inquieta sempre.
De fet, havia parlat ben poques vegades amb ell. Quasi sempre al bar Marina o a la perruqueria. Tinc en la memòries unes quantes anècdotes divertides que ara no vénen al cas. L'última vegada que hi vaig parlar va ser --coses de la història local-- al bar de l'Amistat, amb en Jaume Crespo. Fa pocs mesos. Estava o semblava tan content i vital com sempre. Feia un vermut, com tant sovint, i parlava amb la seguretat d'una malaltia superada. I aquest matí, sense que ningú m'ho digués obertament, he deduït l'inevitable.
Havia anat a comprar a ca l'Espinàs i, de tornada a casa, he passat per l'artèria principal d'un món passat: el carrer de l'Amistat, el carrer de sant Antoni, el carrer de la perruqueria. Prop de la cantonada del Patronat he vist una escena sospitosa que m'ha fet pensar en ell, i en el seu probable final. Quan he passat per davant de la perruqueria ja n'he tingut una absoluta constància. A can Cotet, a la carnisseria, ja m'ho han assegurat, de vivia veu i tal com es fa a les antigues botigues.
Des de fora sempre hi ha la possibilitat d'equivocar-se, però l'apreciació que tenim de les persones no sempre coincideix amb la realitat. Però el que fins al final he conegut de Josep Sardà és aquesta aposta incontestable per l'hedonisme i l'alegria de compartir i d'existir. I, també cal no oblidar-ho, la seva poca confiança en la vitalitat d'un casc antic que era, al cap i a la fi, la seva geografia més immediata.
Al bar Marina hi haurà un altre parèntesi desaparegut per sempre i que intentarem no oblidar. Era en aquest espai on en Josep Sardà tenia un àmbit de relació pública, més enllà del seu petit paradís muntanya amunt, del qual només n'he sentit parlar. La memòria col·lectiva es fa amb el pas del temps, d'aquesta manera, rememorant les absències que, amb els anys, tossudes, augmenten. Moltes, però, tenen el poder de persistir en el temps, de fixar-se en la memòria col·lectiva.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
rocapeluda dijo
Un trosset del Premià d´abans ens ha deixat. Descansa en pau Josep
5 Junio 2009 | 08:53 PM