A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.L'ANY 2109 SE CELEBRARÀ EL CENTENARI DEL TRIPLET DEL BARÇA!
Vaig veure, completa, la primera part, que per a mi és molt. A l'interior del Marina, a l'hora del primer gol, en Xito em va fondre el cuc de l'orella. L'eufòria va ser total i fins i tot l'entrenador oficial del bar assegurava que el Barça començava a jugar bé. Però una primera part i dues cerveses em van començar a semblar suficients. Vaig sortir a fora, a la plaça. L'ambient era de luxe i, tal com passa en aquests casos, una mica dantesc i surrealista. L'alegria, però, es notava en cadascuna de les cerveses que els cambrers dels tres bars repartien. L'eufòria va donar pas al deliri amb el segon gol. Casualment, també el vaig veure. Va ser en un moment que, des del carrer, tornava a mirar la pantalla que hi havia a l'interior. Les tres pantalles que hi havia a l'exterior de la plaça no em permetien saber quant temps faltava pel final. Per això anava de tant en tant a mirar la pantalla interior del bar, des de fora, des d'una distància que em permetia llegir la resta de minuts i de segons que faltaven per concloure el que ja es veia a venir i aprofitar per demanar, encara, una altra cervesa.
I del deliri es va passar al paroxisme d'allò tan irracional, necessari i entusiasmador: la sensació de pertànyer a un col·lectiu que, de manera màgica i sota la batuta d'un tan Pep Guardiola, ho havia guanyat tot i que ens fa dir que ho hem guanyat tot. Un colofó històric per a una temporada històrica. Un entrenador principiant, deixeble de Miquel Martí i Pol i amic de Lluís Llach, que en la seva primera temporada a primera divisó fa el miracle.
Que ha estat, doncs, tot plegat? Una declaració de principis d'una manera de ser i d'estar? Un acte de pedagogia universal? Una demostració de qualitat d'allò tan curiós que els entesos anomenen el planter? Una constatació que, malgrat la indiscutible presència de Messi, Eto'o i Winston Bogarde, els de casa tenen més solvència que els universals? En tot cas, sempre es tracta d'escombrar cap a casa.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
Lidia Cervantes dijo
Una declaració de principis d'una manera de ser i d'estar... I una demostració de que, al futbol, tant com un bon joc de peus hi fa falta un bon joc de cap... de dintre del cap.
Una salutació.
Visca el Barça!!
28 Mayo 2009 | 05:01 PM