A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.EL MEU PRIMER BURCA
La indumentària, malgrat que no sempre depengui de la llibertat individual, mai no és innocent. Si bé puc tenir reserves amb la gent que es vesteix amb metalls diversos però sempre punxeguts, o amb els que es volen escanyar amb una corbata més o menys original, o amb els que gosen sortir al carrer en banyador o amb els que fan ostentació de manera exagerada de les seves tendències religioses o esportives, hi ha una ratlla que la meva ètica occidental, intolerant i fins i tot catalana no pot acceptar.
Em nego a acceptar com una pràctica que pugui ser considerada normal, legal i respectable el que no fa massa vaig veure pel carrer. El podria ubicar amb una precisió considerable. N'havia sentit parlar, però mai no ho havia vist un burca en rigorós directe. Era a la cantonada del carrer Verdaguer amb el del Dr. Fleming, a Premià de Mar. No gosaria dir que fos una dona. Era impossible saber-ho. Només vaig poder veure, amb un estupor considerable, una mena de fantasma de color negre que, sota la mortalla, tenia dos peus que devien estar connectats a dues cames i que tenien la capacitat de caminar. Un ser segrestat, ocult en la més negra de les penombres ideològiques. Els meus prejudicis em deien que allà a sota hi havia una dona. Una dona maltractada. Una dona humiliada. Una dona que, no m'ho puc imaginar d'altra manera, s'ocultava sota aquell sudari en públic no pas per lliure elecció sinó sota el dictat d'algú que no era ella. Algú seria capaç d'argumentar que la víctima oculta sortia al carrer d'aquella manera per lliure elecció? Un cas manifest de violència domèstica enmig del carrer, amb testimonis sempre muts i absents, enmig dels carrers que m'han vist créixer a mi i a molts d'altres que havíem presumit algun dia de voler una societat més lliure, digna i respectuosa, però que passaven de llarg de la mateixa manera que ho feia jo.
Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
endora dijo
Parles de Premià, en els carrers del món musulmà... no són una excepció... la norma tampoc però si una qüotidianitat. Fa paura, això també és pobresa... allà i açí.
25 Mayo 2009 | 03:08 PM