Mario Benedetti és un personatge que, amb el seu rostre d'avi bondadós, genera simpaties del tot justificables. A més, però, Mario Benedetti és poeta i per això és un personatge conegut i, diria, famós. Els anys pesen per tots i també per a ell. Per això vull reivindicar-lo aquí, perquè els seus poemes i el seu timbre de veu a l'hora de llegir-los el fan un personatge pròxim, intel·ligible i amable.

Com no podria ser d'altra manera, recomanaria la lectura dels seus llibres, i no només la seva poesia, a tothom. És un gran escriptor que, ara que ha entrat de manera perillosa a dins d'un hospital, no puc fer altra cosa que retre-li homenatge. Un llibre de la Colección Visor Libros "Poesía con los jóvenes"  amb versió sonora gravada l'any 1996 en una escola de Madrid o un disc fet amb Daniel Viglietti "A dos voces" són dos testimonis de la sensibilitat amable, contundent i combativa d'aquest poeta.

Malgrat tot, contradiccions del destí, he volgut posar en el meu blog aquest poema anomenat "No te salves". És bonic, una mica demagògic--en aquest cas, les imatges que acompanyen la seva veu encara són més demagògiques i un pèl lamentables-- i, sobretot, oposat a la meva manera d'entendre la vida. A mi m'agrada estar-me quiet, m'agraden i reclamo els racons tranquils, m'agrada omplir-me de calma i m'agrada deixar caure les parpelles pesades com judicis. Potser no em quedaré sense llavis, perquè ja fa anys que m'he quedat sense ungles, però sé estimar (què caram deu voler dir "voler"?) amb gana i amb desgana.

Això no treu, però, que Mario Benedetti sigui un gran poeta i que m'agradi de manera especial. De fet, la gent que em porta la contrària, si ho fa amb estil i elegància suficients, sempre els he trobat, sobretot, estimulants i plens d'interès.