Aquesta tada m'han regalat una rosa. No sé si seria exagerat assegurar que és la primera rosa que em regalen aqeust sant Jordi. Potser haurà estat la primera i l'última, ja es veurà. Però la primera sempre fa una il·lusió particular, encara que me l'hagi regalat un senyor molt atent i molt senyor. A més, no és una d'aquelles roses que, fora de rosca, volen ostentar allò que no poden, no. És una rosa resumida. I no té res a veure amb cap mena de crisi; és un estil, una manera. Embolicada amb cel·lofana ben transparent, amb el tradicional detall d'una senyera discreta però encara catalana i una tija ben decorada amb unes quantes fulles ufanes i verdes i, sobretot dels sobretots, amb les seves tradicionals i metafòriques punxes.

Tinc la sensació que feia temps que no veia una rosa de sant Jordi amb les seves quotidianes punxes. No sé si hi ha cap normativa vigent que obligui els fabricants de flors a protegir els clients d'aquesta mena de contingència natural, però tinc la sensació que feia temps que no veia les punxes de les roses. Potser anava malfixat, però em sembla que no m'equivoco. Doncs sí, la que aquest senyor m'ha regalat té, a més del vermell vellutat dels pètals de la flor, les punxes que protegeixen el seu tronc, que, en aquest cas, no és altra cosa que el mànec de l'obsequi.

En fi, que les tradicions autòctones m'agrades de manera especial, que dijous és sant Jordi i que encara som a divendres. I si dijous el temps acompanya, pot ser un gran dia, encara que sigui un dijous laborable pels que ecara no han perdut la feina.