Doncs avui fa trenta anys que amb en Jaume Estafanell i algú altre que no puc recordar vam gravar una enquesta. Eren les primeres eleccions municipals democràtiques i, amb un cassette de l'epoca i un micro als dits, quan Ràdio Premià de Mar encara no existia, vam fer una exhaustiva enquesta a peu d'urna preguntant a la gent per què votaven. Quina era la causa que els empenyia a exercir el seu dret a vot. Tot plegat era una novetat i nosaltres buscàvem aquella escletxa que sempre existeix en qualsevol esdeveniment. L'entusiasme democràtic del moment justificava qualsevol resposta i les cintes que vam gravar, d'unes dues hores de durada, encara les tinc a casa.

El fet és que han passat trenta anys des dels primers ajuntaments democràtics i que la millora que ha representat per la ciutadania és més que evident. Sempre tindrem queixes contra l'administració, però el servei que els ajuntaments democràtics han donat a la ciutadania no han tingut punt de comparació amb els d'aquell passat de fa més de trenta anys. Però com tot en la vida, les coses han anat evolucionant tant per bé com per mal.  A Premià de Mar, l'urbanisme democràtic no va fer més que continuar, amb alguns matisos de qualitat, el despropòsit dels anys seixanta. Es va continuar construint sota la signatura dels alcaldes democràtics i els estaments judicials de cada moment donaven la raó als promotors. La llibertat permetia construir fins que el territori ha quedat esgotat i, ara que ja som a misses dites, acabem d'aprovar un pla urbanístic. Bravo!

Cada ajuntament és un món perquè cada municipi té la seva estora particular sota la que pot escombrar i dissimular les seves misèries. I trenta anys és molt de temps. Amb trenta anys hi ha hagut temps perquè, de mica en mica, els ajuntaments fossin un veritable colador de negocis particulars i que, sempre a dins de la legalitat, es consumés la xarxa de favoritismes que els partits polítics han fet en cada moment i segons els seus interessos. Cada municipi té els seus casos particulars, evidentment, les seves misèries autòctones i els seus secrets inconfessables. Des dels ajuntaments democràtics d'Estepona o Marbella, Barcelona o Lleida fins als de Sant Jaume de Frontenyà o Menàrguens hi ha diferències abismals de tota mena. Per a tots han passat trenta anys. I amb trenta anys moltes coses s'enquisten, es podreixen, s'ofeguen i s'acomoden a noves pràctiques que, com a ciutadans, tenim el dret de posar sota sospita.

Malgrat tot, fa trenta anys que tenim ajuntaments democràtics i això és una sort col·lectiva. No en vull tenir cap dubte.