Però després d'una letargia d'una colla d'anys en què, per a mi, l'Amistat no era altra cosa que una façana particular del carrer sant Antoni, es va encetar el que, considero, ha estat l'última etapa interessant d'aquest període que ara s'acaba. Almenys les coses hauran acabat amb un cert bon regust de boca per que fa a mi. Amb la sala d'actes clausurada definitivament, només van quedar operatives les parets del bar i les d'aquella sala tan versàtil que hi ha al costat i que, en un primer moment--i parlo de l'any 2003--era una sala d'exposicions. Una sala d'exposicions en la que, a finals d'aquest 2003, els meus amics em van felicitar de manera col·lectiva perquè acabava de fer 50 anys. La sala no; jo.

Les parets del bar van reviscolar per sorpresa de tots i de manera quasi automàtica ara fa sis anys. Havien canviat la direcció del bar. Per una casualitat que encara se m'escapa, els divendres a la nit es van convertir en un punt de trobada d'un tipus de gent ben concreta i amb uns trets poc o molt comuns. El clima general era d'una amabilitat inèdita però amb una diversitat absoluta pel que feia a l'edat. Recordo la cara de perplexitat que posava el navegant "Deivid", un senyor d'una edat considerable que havia voltat mig món amb el seu vaixell i que se sorprenia de veure tanta harmonia amb gent diversa i amb edats compreses entre els sis i els seus seixantaipico d'anys.

En aquest últim període, la sala del bar ha viscut esdeveniments considerables que cadascú sabrà destriar de manera diferent. Ha estat sala de concerts i de teatre, hi he vist recitadors declamant els seus contes i músics escampant les seves notes. Les nits de Carnaval i les nits de Festa Major, amb l'entrada de gegants per una de les seves finestres, han hagut de passar necessàriament per aquest bar a punt de ser descatalogat. Aquests últims sis anys sota aquest sostre més aviat precari, hi ha hagut vida.

Però hi va haver un punt d'infexió evident. Quan va entrar en vigor la llei del tabac i els grups que es reunien els divendres es van haver de repartir entre fumadors i no fumadors, l'ambient del local va caure de manera considerable.  Aquesta separació va fer que el clima del bar perdés el vigor que havia aconseguit tenir. La sala en què vam celebrar els meus 50 anys es va transformar en la zona dels clients fumadors de l'entitat i sovint la veies més plena i viva  que no pas la sala principal, la grossa, la dels grans esdeveniments.