Quan vaig néixer, l'Amistat ja duia ben bé una cinquantena d'anys a sobre. Com que ara puc dir que m'hi hauré passejat quasi fins l'últim dia d'aquesta etapa que s'acaba, miraré d'apuntar alguns moments que pugui rescatar de la de memòria. La memva memòria de l'Amistat té tres parts, tres èpoques ben concretes. La meva infantesa quan el meu pare em duia tant al bar com a la sala de teatre i cinema. La joventut de finals dels anys 70, quan hi fèiem els vermuts del diumenge a migdia, hi anàvem al cinema i hi fèiem les nits de llibre per sant Jordi. Finalment, aquests últims anys, amb la presència sempre prima i sempre present d'en Jaume Crespo, a la sala del bar, sobretot les nits dels divendres. Tres etapes importants a rememorar abans que l'edifici complet caigui definitivament.  Memòria. Això és el que de vegades falla.

I, a més d'aquestes tres parts, ara mateix m'arriben a la memòria dues parts més que quasi havia oblidat. Per tant, no descarto que encara me'n surti alguna altra d'imprevista. En un dels passadissos havíem tingut, com a mínim un any o dos, el cau dels escoltes. Abans, però, havia tingut temps de guanyar dues copes del torneig d'escacs infantil que es feia a la sala del club d'escacs de l'entitat.

A veure si la memòria em dóna alguna nova sorpresa que ara desconec.