DESPATXOS AMB AIRE CONDICIONAT
La inconcreció és l'as a la màniga per a les decisions dels polítics. Deixa les decisions finals a les seves mans. Com més inconcreció es mostra, més alt serà el volum de la mentida. El vèrtex d'aquest estil és en expressions com "en el moment oportú" o "quan les necessitats ho reclamin" o "per necessitats del servei". Però el marge de maniobra és més divers. Quan s'anuncia que una decisió política ja és sobre el paper apareixen les ambigüitats traïdores. El tan esperat Pla de Rodalies ha sortit a la llum i ens assegura que la via del tren serà de doble via a partir d'Arenys de Mar i fins "allà on sigui possible". L'alegria dels pobles afectat és indescriptible. Hem de suposar que, com sempre i per més que diguin les bones llengües, aquesta mena de projectes es continuen decidint des d'un despatx amb aire condicionat. Conèixer el territori no és prioritari. Amb els plànols i un paquet d'estadístiques ja n'hi ha prou. Deu ser per la mateixa raó que, a Premià de Mar, Foment ha projectat un pàrquing de 600 places---benvingut sigui, però on caram el deuran posar?---i han passat per alt l'exigència més reclamada els darrers quinze anys. Del futur i necessari baixador no se'n diu res. La petició de la ciutadania no devia constar en el plànol i en les memòries que tenien sobre la taula no hi apareixia. Tot concorda. La democràcia tecnocràtica que s'ha anat imposant i que a hores d'ara contamina qualsevol estrat de les decisions polítiques no ha de coincidir amb les necessitats reals. Amb un despatx amb aire condicionat, amb tècnics superiors qualificats i de confiança, n'hi ha prou per dictar les actuacions dels subordinats. L'antic exercici de parlar, dialogar i escoltar ha caducat. El tristos resultats d'aquesta manera de fer els podem detectar en tots els àmbits de l'arquitectura administrativa i el Pla de Rodalies no n'és una excepció.
Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.
A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
premià de marx dijo
no hi ha res a fer !
queixar-nos, resistir i veure passar el feretre dels somnis.
però... resistir i escriure, que no faltin aquests dos verbs,
2 Marzo 2009 | 08:41 AM