Els nens ja tenen les seves joguines i les nenes ja tenen les seves nines. Han passat els reis i la vida dels dies de cada dia s'ha reprès després de les festes de Nadal. Les famílies més conscienciades potser han mantingut la sensibilitat pedagògica de no obsequiar als seus fills cap mena de joguina que els pugui encaminar vers el tradicional camí de la violència humana. És una pràctica que en molts sectors ja fa unes quantes dècades que es fa. A hores d'ara, aquesta precaució ja hauria de tenir algun resultat. I, pel que veiem, no en té.
No sóc especialment entusiasta de les joguines bèl·liques. Però recordo haver-me divertit considerablement, quan era petit, amb una pistola o una escopeta a la mà i organitzar emocionants batalles amb els meus amics pels carrers del voltant de casa. I no per això he sortit més o menys violent, diria. Com tants altres atacs de bones intencions que sovint ens acorralen, no sé si una cosa té relació directa amb l'altra.
Em resultaria sospitosa l'actitud d'algú que es passés el dia obsessionat en objectes bèl·lics de tota mena i que el seu oci personal no srtís d'aquest reducte. Però, com en tot en la vida, l'equilibri i el sentit comú sovint s'aparten de qualsevol fe. I la innocent creença que elimiment les joguines bèl·liques s'acabaran les guerres és tan estúpida com creure que tots els nens que han jugat amb Exin-castillos s'han convertit en arquitectes.
Els que organitzaran les guerres del demà no són els nens d'ara. Seran exclusivament els elegits de la nostra infància actual. Els que seran capaços d'organitzar les guerres del futur potser els Reis d'aquest any els han portat un sac ple fins dalt de joguines didàctiques, jocs d'ordinador no sexistes i plens de missatges ecològics.
No es tracta de fomentar les metralladores de joguina o els tancs i els avions de combat fets a escala. Però la seva exclusió del paisatge infantil no es garantia de res. O potser només és garantia d'una paranoia que ens morim de ganes de creure que és certa.
Al cap i a la fi, hi ha jocs més perversos que el Monopoly o el parxís? Potser és molt més sana i pedagògica una pistoleta de plàstic amb un tap de suro de munició que els sempre memorables escacs. No és encara més violent un joc d'estratègia que acaba les partides empre amb un escac i mat?
Hi estem d'acord. Els nens saben diferenciar els jocs de la realitat. El que més mal els pot fer és com viuen la realitat. Veure violència a casa, ser espectador o víctima de injustícies quotidianes, o viure petites humilacions constants, i ja no parlem de maltractaments.
Idem, de petitó el carrer era l'escenari de guerres imaginaries molt divertides, Què hi farem.
És millor cridar l'atenció en allò que ajuda a saber i coneixer el que causa guerres (el capitalisme, el poder, les hegemonies fonamentalistes...) que centrar-se en les joguines que poden proporcionar (amb totes les contradiccions que es vulgui) la creació d'imaginaris recreadors d'una realitat ineludible.
Millor, doncs, esbrinar les causes del perquè de tot plegat... i saber-les explicar (i això ja té més complexitat)
ROSSELLÓ I TATI, ESTEU UNA MICA BELICS
A mes el Sr. bloguista de petit era una espècie de psicòpata sàdic que solia fer genocidis de formigues al pati de ca seva. Fàmílies, pobles, estats de formigues complets eran aniquilats sense compasió, i ara, ja ho veieu, pasa com a persona normal i ningú far res per tancar-lu. Quin mon, m'en faig creus!!
Dispensi, Sr. Vil, psicòpata i sàdic encara ho sóc. Això no és patrimoni de la infantesa.
"Això no és patrimoni de la infantesa"
Ningú ho diu, en tot cas de la seva, ummm.., meva, vostra, nostra...
Signat: PSICÒPATES PER LA PAU
SR.GROM:
DE VEGADES LA PAU NO ÉS MÉS QUE POR (CANTAVA RAIMON I ENCERTAVA)
MARTÍ:
TENS RAÓ AMB LA PERVERSITAT DEL MONOPOLY, ENSENYA A ESPECULAR I A FER NEGOCIS IMMOBILIARIS. JUSTAMENT, EL DELIRI DE FER NEGOCIS A TORT I DRET I OBRIR MERCATS COM SIGUI, ÉS L'ORIGEN DE MOLTES GUERRES I, EN TOT CAS, LES JOGUINES BÉLIQUES EN SÓN CONSEQÜÈNCIES INOFENSIVES QUE DE PETITS ENS ANAVEN LA MAR DE BÉ.