.

És ara, iniciada la crisi, quan la més alta immoralitat ha pres els mitjans de comunicació. Si en èpoques de vaques grosses la riquesa tendia a concentrar-se més i més en unes poques mans, ara que arriba la crisi, els que han expoliat mig país demanen ajut. Ho diuen tant els diaris com la televisió. I res no ens escandalitza de veritat. Sense els seus comptes sanejats, amenacen, el fantasma de l’atur encara serà més implacable del que ara mateix es preveu. Injectar diners, en diuen els entesos. Xifres quasi impossibles de pronunciar per salvar els bancs, les entitats financeres i la cúpula de la xarxa que mou els fils que arriben fins a la taula del funcionari, la caixera del Condis o les sabates de qui perd la feina i fa cua a les oficines de l’atur. De veritat que ens havíem cregut que el progrés seria indefinit? De veritat que algú s’ho creia? O es tractava només d’explotar el país fins allà on fos econòmicament possible? De veritat que, desafinat el sentit comú, ens havíem cregut que el destí de les societats riques era el de créixer fins a l’infinit i un dia, ja jubilats, veure repartida la riquesa perquè tota la població acabi vivint dignament? N’estàvem tan segurs que, en plena voràgine de la riquesa perpètua, ens relliscava pell avall, per damunt de la crema hidratant, que ens informessin que la quarta part de la població del país vivia sota el llindar de la pobresa, que una parti important de la població ja no li quedaven traus al cinturó. En plena eufòria econòmica! Ens era igual perquè vivíem en un món ric que, amb el pas del temps, no faria altra cosa que progressar. I ara, quasi sense avisar, ens diuen que no. Que els catastrofistes de sempre, aquells que mai no estan d’acord en res i que acostumen a fer un ridícul considerable quan obren la boca i exposen la seva interpretació de la realitat, tenien més aviat raó. Potser sí, però per això hi ha el pou sense fons del patrimoni públic xifrat en euros, dòlars o iens: per consolar les piràmides privades que no havien tingut en compte que tot allò que puja acaba baixant. Opulència inclosa. Cal demanar ajuts públics estrictament immorals per no ser dels que acaben baixant de veritat. Mantenir onze finques, tres iots, dotze cotxes de gamma alta i el servei necessari per mantenir-ho tot costa tants diners!

Algun espavilat va dir que la crisi afectarà sobretot als joves i als nens. La societat de l’opulència es frenarà i ens veurem obligats a rescatar valors oblidats. Ja era hora. D’això se’n diu pedagogia. M’imagino que aquest privilegi estarà reservat només a una part de la societat. Aquesta crisi que afecta, diuen, a tot el món, no afecta, evidentment, a tot el món. I els pobres nens afectats, amb pares, mares i família tota, es veuran en l’obligació de gastar menys, d’ajustar-se el cinturó, de tornar a consumir amb responsabilitat, de malbaratar menys. Haurem d’aprendre a estalviar, a reparar en lloc de substituir unes sabates o un televisor, de deixar a la botiga allò que és prescindible i tornar a fer servir el sentit comú per arribar a finals de mes si volem continuar pagant allò que no és cap luxe i que és una de les primeres necessitts del ser huma: un sostre on viure i conviure. En fi, l’economia ens obligarà a fer allò que, com a persones adultes que ja érem, no hem sabut fer per pròpia iniciativa. Quan ja ens havíem deixat atrapar en la religió del consum, ara ens hem de cagar en déu.

La crisi, sens dubte, podria tenir conseqüències molt profitoses, però tots sabem que no les tindrà. Que el volum de cotxes a les carreteres fos menor, que la construcció desbocada per fi s’aturés, que es posés ordre al malbaratament occidental no era el que molta gent, els torracollons de sempre, desitjava des de feia temps? Són uns signes evidents que el sentit comú es torna a instal·lar en la nostra societat. Seria fantàstic que fos així. En tot cas, no hi ha la menor sorpresa en saber qui pagarà aquest benvingut sentit comú.

I, pobrissons, els nens i els adolescents, com s’ho prendran aquest estrany exercici de contenció que en moltes famílies mai no havien fet? Com es fa per dir-los, pobrissons meus, que no, que avui no te la compro? Que avui no tinc diners per a la disco? Com serà la rebequeria dels que estàvem segur que sempre ho tindrien tot de seguida i al moment? Que els nostres desigs es complien a l’instant amb la vareta màgica de la targeta de crèdit no era un dret humà compartit des de sempre amb tota l’espècie humana?

Publicat al 08340 del mes de desembre, de Vilassar de Mar