Si des de fa trenta anys s'ha posat en qüestió algun estament de la societat, aquest ha estat el de l'ensenyament. El fracàs de l'escola actual és evident, fins i tot en xifres concretes. Els diaris de vegades en parlen. També des de fa anys s'ha volgut atribuir aquest fracàs a una manera de fer escola que, justament, es va iniciar aleshores. Moltes veus asseguren que la culpa de la realitat escolar que ara vivim és de Rosa Sensat, la plastilina i l'expressió corporal. Al llarg dels anys s'ha aconseguit fins i tot ridiculitzar l'intent renovador que va començar aleshores i que, no en tinc cap dubte, va donar els seus fruits. L'aprenentatge escolar ha de tenir en compte tant les matemàtiques, com la llengua o la química, però l'educació integral d'una persona també passa per la història, la música, la plàstica i la llibertat d'expressió. Hi ha gent que atribueix el resultat de les escoles d'ara justament a aquesta orientació. Per culpa de la plastilina, més d'un tertulià habitual ha acabat dient, s'ha perdut la disciplina. Ho sento, però no. Encara que ho digui en Quim Monzó. La cultura de l'esforç no està renyida amb la creativitat, això és evident.

Si les escoles d'ara són com són i tenen els problemes que tenen no és a causa, al meu entendre, de l'expressió lliure, la plastilina o els paperets de colors. Potser l'hauríem de buscar més en la societat que hem anat construint durant aquests trenta anys. Aleshores el consumisme desbocat encara no s'havia implantat. Les famílies no anaven a passar el cap de setmana en un centre comercial. La burocràcia encara no estava tan desenvolupada a dins de les institucions i la justícia encara no havia legislat suficient com per convertir el dia a dia en una gimkana de gent histèrica que davant d'una agressió no sap ben bé si el culpable és ell mateix. Per entendre'ns, aleshores, si calia, podies fotre una patada al cul a un nen, el nen en sabia perfectament la causa, i si el sentit comú havia imperat no passava res més. La cultura del no esforç i la indisciplina s'han creat, sobretot, sota sostres domèstics amb els televisors permanentment engegats. Amb la pedagogia insistent de la publicitat i la claudicació educativa de molts pares de família. Si en la nostra societat hi ha una moral establerta és la que ens dicten els missatges publicitaris. El seu poder moral és enorme. Algú recorda aquell anunci que començava dient: "Aquest anunci--em sembla que era d'automòbils--és un homenatge a la gent que ho vol tot i ho vol ara mateix" I així, durant hores i cada dia.

Justament ahir van donar el premi Rosa Sensat de pedagogia. Afortunadament no va caure ni en un expert en economia, ni en un organitzador de reecursos humans ni en un advocat expert en conflictes educatius. Va recaure en un professor de plàstica de llarga trajectòria. Una autoritat amb resultats constatables com a educador de nens i nenes propis i aliens. Felicitats, Pítol Vallvé.

Aquesta pel·lícula, filmada amb l'inefable Súper-8 d'aleshores, és un petit reportatge de l'ambient d'aquella escola d'estiu. A part del recital de Raimon i l'experiència de comunicació d'en Jordi Vallès a la Fundació Miró, hi podreu descobrir en Xesco Boix cantant. També hi apareix en Xito i la Lali Marimon. Si algú hi descobreix algú altre ja m'ho comunicarà.

Una mostra de la societat que volíem i que no ha estat.