El futur no té el poder d'agafar-nos a traïció. Encara no ha exisitit i no ha pogut deixar constància de la seva realitat. El passat sí. I sovint per sorpresa. Quan algú que havíem descatalogat de les nostres relacions personals torna a irrompre en la nostra vida ens pot sorprendre, tant per bé com per mal, però sempre en ajuda a rescatar algrun fragment de nosaltres mateixos que segurament havíem oblidat. A través de la paraula rescatem el nostre ahir.
Recuperar el passat a través de la imatge, les fotografies, sobretot, és un exercici habitual que tots hem practicat. Si a la fotografia hi afegim el moviment que, fa trenta-quatre anys, permetia la sofisticada tecnologia del Super-8 podem resctar de la nostra memòria allò que havíem estat i fins i tot de quina manera ens movíem aleshores.

Aquesta pel·lícula la vaig filmar jo mateix. Devia ser l'estiu (més o menys) del 1974. L'urpa del passat. Allò que havíem estat i allò que havíem fet. En els primers segons hi ha l'escàs testimoni d'un dia peculiar. "El dia dels indis" en un capvespre a la plaça de l'ajuntament. Quan ja ha sortit el sol, unes quantes imatges, considerablement desenfocades, això sí, d'en Francesc Estafanell, de l'Empar, de l'Àngel, de la Laura, d'en Fèlix, de l'Albert i fins i tot d'en Quique Huertas. També es pot observar que a la plaça de l'ajuntament encara hi havia plantat el "Manolito". Un document que ara mateix deixarà de ser inèdit.
Com sempre en aquestes coses, moltes gràcies al Víctor Sarabia, el prestidigitalitzador de les nostres imatges del passat.