.

Aquesta és l’època de l’any més obsoleta del calendari. Obsoleta si tenim en compte els valors que la nostra societat, a través dels seus mitjans educatius com el cinema, les sèries i els anuncis de la televisió o els missatges que emeten els nostres polítics quan surten per la pantalla, ha fixat en la nostra manera de ser i de pensar. El dia dels difunts no és només, encara, el dia dels cementiris. Potser és una festa que s’anirà esllanguint de mica en mica, però encara és, sobretot, el dia de la memòria. És la festa que ens remet a la nostàlgia del passat que mai no torna, el dia en què l’obsessió demagògica de pensar només en el futur queda en entredit. Quantes vegades no haurem sentit en boca dels nostres representants polítics que el que cal és pensar en el futur, que la memòria, que per definició sempre és històrica i traïdora, és cosa del passat i que el que cal és sempre mirar endavant? El dia dels difunts, en canvi, és el dia de les nostàlgies. Recordar i enyorar els nostres morts només es pot fer en l’àmbit de la memòria.

En un dia com aquest sembla impossible que algú gosi ridiculitzar la nostàlgia del passat. Només serà un dia o dos, però. Al cap i a la fi, aquesta festa també és una aposta comercial amb futur i serà demà, dia tres de novembre, mentre els morts continuïn muts als seus nínxols, quan farem balanç del preu de les flors, les castanyes, el moscatell i els panellets i tornarem a fer cas a qui sempre té raó.

.

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui