CENT ANYS DE PAVESE

No són cent anys. No són cent anys exactes. Ha fet, ara fa un mes escàs, cent anys del seu naixement. Una dada poc rellevant en una biografia com la seva. Els aniversaris dels suïcides com ell s'haurien de comptar des del dia que, lúcids, van decidir triar, escollir, abalaçar-se al buit i convertir-se en mite. La biografia de persones com Cesare Pavese hauria de comptar-se des del dia en què es van transformar en història literària. Com és possible que un personatge com Pavese gosés publicar les seves memòries i titular-les "l'Ofici de viure"? Ell què en sabia, de tot això? Qui ha après a viure no té la urgent necessitat de proclamar que mai més no escriurà.

Però ara fa cent anys que el noi va ser nascut. Fa cent anys que va iniciar el primer capítol de les primeres ratlles del seu llibre essencial. El que va posar sobre el paper fins arribar a dir: "no escriuré més" és una contingència que es va anar configurant amb els dies. Mentrestant, la tristesa es va fer home en el ossos d'aquest inoblidable escriptor. Potser sí que l'ofici d'escriure és un esport d'aventura d'alt risc, una aposta frontal contra la insuportable realitat. L'ofici de viure, tots ens tenim les nostres proves particulars, és evident que sempre és un esport de risc. Fins i tot pels funcionaris en època de crisi econòmica.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. Només amb aquest vers, només amb aquest títol de llibre, n'hi ha prou per llegir-se a si mateix fins l'indefinit dels mons desconeguts que hi ha, per a tots, a l'altra banda del mirall.
I que consti que aquest Fitz Carraldo no el conec de res. Només em remet a alguna remota sessió de cimena al Foment de Mataró, ara fa molts anys, quan Cesare Pavese ja no podia ni anar ni tornar de cap cinema ni de cap teatre.

servido por martirossello 6 comentarios compártelo