OBLIDEM-NOS D’UNA VEGADA DE L’OBSOLETA I CARRINCLONA LLENGUA CATALANA I TORNEM-NOS UNIVERSALS D’UNA VEGADA!

.

Treure el tema em fa mandra, m’avorreix i em cansa. És el mateix de sempre repetit fins la sacietat. Però no hi puc fer més. Em costa entendre com persones de la categoria de Mario Vargas Llosa, Félix de Azúa o Carlos Castilla del Pino es rebaixen a signar un manifest tan simplista i lamentable com l’últim que ha sortit als diaris reclamant l’hegemonia de la llengua castellana a Catalunya. A casa nostra els Manifiestos són sospitosament cíclics. Hi ha qui diu que aquesta mena d’atacs contra la llengua catalana, més o menys organitzats, s’acostumen a articular quan el PP és a l’oposició. No sé si sempre passa així. Que és un instrument polític més, és evident. Una manera eficaç de pressió que malauradament cada vegada té més bona premsa tant a dins del nostre país com a la resta de l’estat espanyol. Ara fins es pot alçar la bandera de la catalanitat en un bon castellà monolingüe sense que ningú no s’escandalitzi. Hi ha qui s’enorgulleix de no parlar ni entendre el català i es declara català a tots els efectes. En tots els casos, les pressions cícliques que la llengua catalana rep, les pressions que sota el reclam de pretesos drets democràtics vulnerats ha d’aguantar, el desprestigi constant que ha de suportar té en tots els casos un sol objectiu. La seva desaparició. I en aquest objectiu no hi ha res com la complicitat dels propis catalanoparlants.

Més enllà dels atacs habituals i dels manifestos puntuals, l’estratègia que té més possibilitats d’obtenir èxit és la del desprestigi. Desprestigiar i ridiculitzar una llengua i una cultura minoritària acaba donant els seus fruits. Quan els propis catalans som tan tolerants, oberts i multiculturals que acceptem com a prescindible el nostre propi idioma ens convertim en els principals militants de la seva pròpia extinció. El dia que ens hagin convençut a tots que és prescindible, ja que el que el compta a l’hora de parlar és entendre’ns, haurem resolt un gran problema a l’estat espanyol i la convivència entre tots serà molt més fàcil i planera. El català haurà desaparegut i la vida continuarà com si no hagués passat res.

El problema, però, sorgeix quan als catalans ens importa la nostra llengua, perquè és la nostra i fins i tot volem que pervisqui en el temps i les futures generacions el continuïn parlant. El que tothom consideraria normal en una altra llengua, quan es tracta del català les coses canvien sobtadament. Quan fem el mateix que, de manera natural, faria qualsevol ciutadà de Zamora, de Tübingen, de Nàpols o de París que se senten orgullosos de parlar en castellà, alemany, italià i francès se’ns acusa d’intolerants i fins i tot de coses pitjors. Les llengües minoritàries, diuen, han d’acceptar el seu rol i assumir la submissió que els és pròpia. Quan no és així, esclata el conflicte i la voluntat imperialista tan arrelada en molts inconscients ressorgeix amb una naturalitat exemplar. Al cap i a la fi, el que és normal és parlar en castellà i prou. La resta són particularitats més o menys gracioses que no mereixen carta de normalitat.

Però, si no volem jugar amb foc, l’objectiu que tenim entre tots és conviure. I els conflictes que la convivència genera s’han de, necessàriament resoldre. En el cas que ens afecta, la Transició ens va obsequiar amb un estat de les autonomies que només pretenia desdibuixar les realitats del País Basc i de Catalunya. Només. També es va assumir aleshores que Espanya tenia territoris bilingües. Una altra descoberta. I ara, alguns intel·lectuals alcen la veu una vegada més per protegir els drets dels seus castellanoparlants davant la intolerant, arrogant i omnipresent llengua catalana. País bilingüe? Què més voldríem! El dia en què la totalitat dels ciutadans del nostre país coneguin les dues llengües oficials i les puguem utilitzar amb normalitat en tots els àmbits podrem parlar de bilingüisme. Ara per ara, però, només els catalans tenim l’obligació de ser-ne. Un castellà monolingüe, malgrat la seva manifest menyspreu envers el país que habita, continua tenint tots els drets i pot ostentar fins i tot amb orgull el seu monolingüisme militant. Aquesta actitud arrogant té un nom precís i concret. Mentrestant, aquests Manifiestos que sorgeixen regularment no poden venir d’enlloc més que de la mala fe més cínica o de la desinformació més ridícula. O són el resultat d’una cosa tan antiga, real, poc democràtica i agressiva com la voluntat d’imperi que continua persistint. Espanya no es toca i de llengua només n’hi ha una.

Publicat a a la revista 08340 de Vilassar de Mar

servido por martirossello 12 comentarios compártelo