La lògica més simple ho fa necessari, sempre i en tots els casos. La inèrcia social d'una manera d'entendre el món que s'ha estès per tot i que ja considerem òbvia fa que ho acabem justificant i tot. En qualsevol empresa econòmica, i no cal ser economista per deduir-ho, hi ha dos objectius, invertir el mínim i guanyar el màxim. Els matisos arribem quan mirem una a una les peces d'una estructura complexa com és qualsevol negoci i qualsevol empresa.

Amb l'accident de Madrid, els malintencionats de sempre han posat els ulls en aquest fenomen. Vols de baix cost que generin beneficis? Reduir despeses fins al paroxisme, inclosa la seguretat, fins allà on algú deu considerar possible. Els avions de baix cost no acostumen a caure, tot s'ha de dir, però en molts casos he sentit gent experta assegurant que molts avions acaben alçant el vol amb la seguretat amb entredit. Al cap i a la fi, la seguretat és un valor relatiu en què es pot fer de més i de menys. Els beneficis o les pèrdues econòmiques, en canvi, són dades objectives, avaluables al mil·límetre.

I no és l'escàndol d'un accident tan greu com el que hem vist per la televisió. El que és molt més alarmant, allò molta gent posa en evidència cada dia, denuncia i se'n queixa en va, és el concepte d'optimitzar recursos, inclosos els humans, a tota costa i per tot arreu. Només perquè uns quants puguin gaudir d'un marge de benefici més alt. D'això, ja fa molts anys que se'n diu democràcia.

I, d'aquesta manera, caiguin o no els avions del cel, tenim uns serveis públics cada vegada més precaris i de pitjor qualitat. Per abaratir costos, les infermeres í els metges d'aquí han d'anar-se'n a l'estranger i són substituïts per estrangers més o menys qualificats. I no és que sigui un gest de multiculturalitat activa, no. Només es tracta de reduir costos. A la sanitat, a les escoles, a les universitats, a les companyies elèctriques, als supermercats, a les telefòniques, aquesta mentalitat s'ha acabat imposant com una religió d'obligat compliment que, sense cap mena de dubte, arribarà finalment al col·lectiu dels bibliotecaris.

A les administracions públiques això va una mica diferent, tot s'ha de dir. Encara recordo la pancarta que duien alguns treballadors dels autobusos de Barcelona quan feien vaga i es manifestaven pel carrer per tenir dret a dos dies seguits de festa a la setmana: "Menos gestores i más conductores". La pancarta era en castellà, evidentment, com no podria sr d'altra manera. Però tinc la sensació que, en aquest darrer paràgraf, estic canviant una mica de tema i, a més, diria que Transports Metropolitans de Barcelona és una empresa privada.