NO EM VULL CANVIAR DE COMPANYIA TELEFÒNICA, NI VULL POSAR AIRE CONDICIONAT, NI VULL UN MÒBIL D’ÚLTIMA GENERACIÓ, NI EM DÓNA LA GANA GAUDIR D’UNA MULTIPROPIETAT A BENIDORM
.
Ja fa molts anys que els missatges publicitaris formen part del nostre paisatge més quotidià. Ens hi hem acostumat de tal manera que ja no representen cap sorpresa. Si tot d’una els missatges publicitaris desapareguessin, els trobaríem a faltar. Els rebem amb una normalitat absoluta. Els rètols de les botigues, que òbviament, també són reclams publicitaris, donen llum i color als nostres carrers i generen optimisme. Els carrers comercials, el petit comerç, fa que els carrers respirin vida. Sinó, comparem-los amb carrers o avingudes de cases unifamiliars de qualsevol urbanització que ens vingui al cap. Habitatges sovint enormes i opulents no traspuen la vida que pot tenir una via comercial urbana. Encara que hi hagi llum a les finestres, hi trobarem a faltar la llum i el moviment que el petit comerç ofereix.
Per tant, el primer estadi de la publicitat, podria arribar a ser amable i tot. Com passa amb tantes coses, però, el seu creixement, la seva proliferació, el seu excés, el seu hiperbòlic desenvolupament ha creat el monstre i allò que provenia del sentit comú ha arribat a la desmesura insultant que ara hem de patir. Un símptoma clar d’una societat insostenible.

La pressió publicitària dels nostres dies arriba a la intimidació més grollera. La proliferació publicitària per terra, mar i aire que els ciutadans rebem de manera constant ha de tenir necessàriament conseqüències psicològiques. Si bé estem habituats i ja hem desenvolupat defenses suficients per passar els ulls per les tanques publicitàries que trobem al carrer o pels anuncis que podem trobar en cadascuna de les pàgines d’un diari, no podem dir el mateix del bombardeig de publicitat directa i indirecta que trobem a les televisions, tant entre programes com a dins dels mateixos. El bombardeig publicitari és enorme. Quants estímuls publicitaris hauran passat pels nostres ulls i les nostres orelles només durant un parell d’hores de televisió? Seríem capaços de comptar-los? I la publicitat no ataca només els mitjans de comunicació. Ens entra a casa per qualsevol escletxa, vulguem o no vulguem. El volum de papers de tota mena que podem trobar a dins de la nostra bústia arriba a ser tan molest que en moltes cases de veïns acaben posant el famós cartellet en què s’avisa que en aquell edifici no s’admet publicitat. I no és ja només la bústia. Navegar per internet significa en molts casos acceptar onades i onades d’anuncis de tota mena. Cada pàgina que obris et sorprendrà amb una nova proposta publicitària d’obligada visió com a mínim durant uns segons. Un cop a dins de la pàgina, anuncis de tota mena tant a la capçalera de la pàgina com als costats, sense comptar les pàgines que s’obren automàticament i que són, com no podria ser d’altra manera, nous reclams publicitaris. I la bústia del correu electrònic és ja el paroxisme de la intrusió constant. La major part dels missatges electrònics que rebem són publicitat. I si tens l’ordinador desconnectat no passa res. El telèfon pot sonar quatre, cinc, sis vegades al dia sota un número ocult per oferir-te els més increïbles avantatges per adquirir allò que mai no se t’hauria acudit que tindries ganes de comprar. I si abans només era el telèfon fix el que et desvetllava de la migdiada, amb el mòbil les empreses anunciadores encara ho tenen més fàcil per trobar-te. Et poden perseguir per qualsevol lloc.
Si partim de la base que els anuncis, a més d’informar-nos d’un producte, ens donen pautes de comportament, tanta insistència, tanta pressió, tanta repetició els converteix en els veritables educadors de la nostra societat. Ja ni ens n’adonem, però constant i per tot arreu, ens estan indicant, no només què hem de comprar, sinó quin ha de ser el nostre comportament, la nostra manera de viure, de vestir i de relacionar-nos. Fins a quin punt la proliferació desbocada de la maquinària publicitària afecta allò tan inconcret anomenat llibertat personal? L’assetjament és clar i ni es dissimula.
Publicat a la revista 08340 de Vilassar de Mar
A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.