A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.OCEANOGRAFIA DEL TEDI
.
Els mesos de l’any se succeeixen en el calendari amb un únic objectiu: esperar que arribi l’estiu. Hi ha gent que sap gaudir de l’any sencer, potser sí, però aquesta espera de bona part de la població té una justificació evident: a l’estiu les portes s’obren, la gent surt al carrer, la censura de la roba minva fins al resum, i la franja de temps que tenim a la nostra disposició és molt més alta. 
Gaudir d’un mes de vacances pot arribar a ser un conflicte d’alta responsabilitat: què serà de nosaltres sense que ningú ens digui quina hora ens hem de llevar i què ens toca fer durant el dia? Per això ens n’anem de viatge. Per això, durant l’estiu, les indústries de l’oci es despleguen majes-tuosament i multipliquen la seva oferta. Tant els parcs temàtics d’aigua com els cicles de concerts a l’aire lliure proliferen com en cap altra època. Els temps lliure que tenim s’ha d’aprofitar, ha de rendir i s’ha de traduir en termes econòmics. Ni anar a la platja és gratuït: cal anar guarnit amb els estris adients pel cas i pagar el peatge en forma de crema solar. Però hi ha una activitat necessària, terapèutica i gratuïta que cap ciutadà no s’hauria de deixar perdre si vol conservar un cert equilibri personal. Va ser Eugeni d’Ors qui en va escriure el llibre d’instruccions. Durant unes hores o uns dies, no fer absolutament res. Gaudir de l’avorriment. Deixar passar el temps i assaborir el pes del tedi. Aquesta hauria de ser la postal de l’estiu.
.
Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
Pere dijo
Per una vegada a la vida, i sense que serveixi de precedent, estic aboslutament d'acord amb tu.
Trobo aberrant que tenir el dret a les vacances de la feina (que tants morts ha costat) sigui sinònim d'apuntar-se a una agència de viatges a fer el turista, com més lluny millor.
Trobo aberrant també que proclamar amb dignitat que durant les vacances "t'has quedat a casa", sigui considerat com una tara irreversible , a la qual només es pot donar una mica de compassió i molta pena.
Penso que Eugeni D'Ors es va quedar curt. Tota la vida hauria d'ésser no fer absolutament res. A hores d'ara les màquines ja ens poden donar menjar. Sentir l'avorrimernt total i absolut, no fer absolutament res, és l'única emoció i l'únic sentiment en aquesta vida que val la pena viure.
Estar avorrit és l'única senyal que tenim que som vius. Quan serem morts no ens podrem avorrir.
27 Julio 2008 | 12:46 PM