A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.AVUI, PARTIT
.
Capgirar el valor de les paraules no és res de nou. En política es fa contínua-ment. Hi ha expressions, però, que tenen més èxit que d’altres i algunes acaben fins i tot pervivint en el temps. Una de les més gracioses, creada en l’època en què un tal Aznar presidia l’estat, va ser aquella dels no nacionalistes. Els no nacionalistes, no hi havia cap dubte, eren ells. Els nacionalistes, tots aquells que pretenien modificar el seu nacionalisme establert. L’expressió va fer tanta fortuna que vam acceptar com a bona aquesta adjectivació. Fins i tot els representants de partits nacionalistes respectaven aquestes termes en el seus discursos. El repartiment de papers ho deixava ben clar: els que havien eliminat aquest nefast, perillós i irracional sentiment nacionalista eren ells. Ells havien superat aquest estadi primitiu dels ciutadans, propi de segles passats. 
Però si la política és ficció, el futbol és la més crua de les realitats i aquest mateix vespre constatarem que els no nacionalistes s’estimen d’una manera sana, oberta i sincera els seus símbols i els seus himnes. El sentiment nacionalista desbocat que propicia el futbol és un sentiment encomiable, honrat i positiu si s’aplica només a aquell sector de població que té la barra de declarar-se no nacionalista. El mateix fenomen aplicat a qualsevol altra sensibilitat política que no sigui la seva mereix la més alta reprovació i sempre hi ha una veu que l’equipara amb el feixisme.
.
Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
jtati dijo
doncs jo he disfrutat del bon futbol de la selecció on estan uns excel·lents futbolistes del barça,de l'arsena, del liverpool, del madrid o del valència. sempre m'ha agradat el futbol i l'espectacle patriotic em supera, ja sigui amb dues barres o amb quatre barres. en quan a les seleccions nacionals catalanes, estic d'acord en que cal que n'hi hagi una de futbol, ara bé, que siguin coherents, si es vol una selecció pròpia s'ha de tenir una lliga pròpia i el barça o l'espanyol han de deixar la lliga espanyola i fer-ho amb el Badalona i l'europa... exactament com ho fan els escocesos que tenen selecció nacional i els seus clubs no participen de la lliga anglesa...cosa que el molt català FC Barcelona no farà mai perquè es quedaria sense l'encant de comfrontar-se amb l'etern rival madrileny.
D'acord: un país una selecció... però també...un país una lliga. No s'hi val fer trampes.
30 Junio 2008 | 08:52 AM