.

El símptoma és ben clar. Encara no m’he refet del tot, ni ara que ja són passades les set de la tarda. Una part important de la revetlla també és això, la ressaca de l’endemà, la que acostuma a durar tot el dia.

Abans de sortir de Premià de Mar vaig passar un moment per la plaça dels Països Catalans, on una hora més tard havia d’arribar la flama del Canigó. Una senyera enorme i absolutament desproporcionada amb la realitat del país i una mena d’escultura, digna representant de l'art contemporari, feta de sorra i tres palés (al diccionari no hi surt) de fusta que, més que una foguera, era—es veia d’una hora lluny—un tràmit administratiu i res més. Això sí, embolicada amb un exèrcit de tanques metàl·liques perquè ningú no prengués mal.

La decisió més encertada possible va ser la de participar en la revetlla que, a Premià de Dalt, a sant Jaume, organitzava el Cau l’Espolsada. Una nit fantàstica. Una revetlla rodona. Si una nit de sant Joan ha de ser d’alguna manera és tal com va ser aquesta. Un sopar a l'aire lliure multitudinari i agradable, una música en directe per allargar la nit fins a l’infinit i, oh màgia de la nit de sant Joan, UNA FOGUERA!. Una foguera de veritat que, a pocs metres de les taules on sopàvem, quan la van encendre i va començar a cremar, tenia el perillós poder de socarrimar els que hi estàvem més aprop. I, oh màgia i sentit comú de l’organització, no hi havia cap tanca metàl·lica municipal per protegir-nos de l’amenaça del foc.

Aventurar-se a fer un sopar per més de 400 persones ja és un risc en si mateix, però l’ambient que vaig notar (s’ha de dir que a la taula on era estava més que ben acompanyat) era fantàstic, el que m’agrada a mi. El meu.

Més tard, al llarg de la nit, mentre em descomptava consumint Jacks, vaig continuar tenint la sensació que l’havia encertada. “Se atormenta una vecina”. “Sindicato del riff”. Fins i tot quan, per necessitats pròpies del cos humà, vaig haver de fer cua als lavabos (devien ser passades les 3) i en un vàter relativament vomitiu amb residus corporals de tota mena, un individu solitari que parlava tot sol i que estava borratxo fins a la pròstata se’m va quedar mirant i va arrossegar una sola paraula dedicada a mi: “biblioteca”, em va dir. I va continuar insultant algú altre que no devia ser jo.

Les nits de sant Joan han de ser màgiques? Doncs aquesta ho va ser! Què més puc demanar? Gràcies, perillosos de l’Espolsada. Si l’any vinent encara esteu d’humor i torneu a organitzar la revetlla, m’hi apunto!

.

(la foto és de l'Endora i els cabells blancs que hi ha a baix a la dreta són meus)