A BAIX A LA DRETA HI HA ELS "ARCHIVOS" DELS MESOS ANTERIORS. I RES, CONTINUO TAN EMPRENYAT AMB EL MÓN COM EL PRIMER DIA.APOSTAR PER RAJOY
.
Avui comença el congrés del PP. Més enllà de Polònia, el debat que aquest partit ja fa temps que ha obert té relació directa amb una pregunta que em vaig fer fa uns mesos. Què fa un partit, el que sigui, quan no ha aconseguit convèncer l’electorat i ha perdut les eleccions? Canviar d’opinions polítiques o canviar d’estratègia?
Canviar d’estratègia, evidentment. I és el que el Rajoy que avui mateix surt per la tele té previst fer. És tan bona persona que sap fer fotos i tot. És tolerant , amable, democràtic i simpatic. malgrat l’aparent daltabaix del PP, la postura més útil serà la d¡aquest Rajoy. Serà capaç d’entendre-ho tot, de comprendre-ho tot, d’acceptar fins i tot la idea d’una Espanya diversa i plurilingüe. Serà d'un demòcrata exquisit que ens farà creure que, per fi, Espanya té una dreta civilitzada. És el que s’ha de fer per guanyar unes eleccions: instal·lar-se en la mentida. Seria injust assegurar que aquesta estratègia és pròpia d'un sol partit. No és així. Els dos grans partits espanyols tenen moltes coses que els uneixen i n'hi ha una d'insalvable. Espanya no es toca i el partit directament opositor al que ara està de congrés combrega amb la mateixa religió. La democràcia té límits infranquejables, i un d'aquests límits és Espanya. Cap procés democràtic, per democràtic que fos, no seria acceptat si posés en perill la indissoluble unitat de l'única pàtria a tenir en compte. Estar al dia, ser modern i tolerant vol dir ni més ni menys que això.
No manen les idees reals, mana la publicitat. La publicitat i el mític centre polític. Si un dia tornen al poder de l’Estat, amb majoria absoluta, s’entén, tornaran a estendre, completa, la bandera dels seus objectius. Ja es podran tornar a treure de sobre l’estratègia publicitària prèvia. Tornaran a fer més gran Espanya i tornaran a reclamar, des del poder, la llibertat. La llibertat de parlar com vulguis, o sigui, sempre en castellà. La llibertat de les empreses multinacionals per fer el que vulguin en benefici propi, (de fet, el partit que ara no està de congrés fa el mateix, no ens enganyem) perquè la llibertat és això i no cap altra cosa.
Des de la bonica vila suburbial de Premià de Mar procuro compartir els atacs de diarrea mental que, filtrats i gens escabrosos, representen la meva opinió sobre el món en general i l'univers en particular. I vull que consti: passada la cinquantena continuo sense estar d'acord amb el món, això que sóc perfectament conscient que m'ha tocat la loteria. En general visc de gust, tinc tot el que necessito, faig quasi el que em dóna la gana i, en canvi, he de constatar cada dia que aquest món és una puta merda i que l'arrogància del poder juga amb nosaltres de manera immoral.
jtati dijo
ben mirat, això del patriotisme és a totes les contrades un recurs molt usual per aconseguir adhesions sentimentals a un projecte que, en els foncs, quasi no és ni espanyol. Vull dir que, si el sentiment nacional no suscités adhesions la dreta utilitzaria un altre recurs sentimental per atreurel's, el que compta, en el fons del fons, és el conjunt d'interessos socioeconòmics que defensen i que -en ser minoritaris- requereixen d'un significant portador de significats sentimentals que permetin que les classes populars es puguin sentir identificades amb un partit gens "popular" i molt elitista en relació als interessos intrinsecs que defensa, dels quals això de la bandera només en resulta un simbol mobilitzador i molt útil.
De fet és el que acostuma a fer la dreta arreu, a França, a Itàlia o a l'Anglaterra Imperial... també ho fa el nostre Mas (+Duran) com Pujol, defensar uns interessos de pocs amb l'adhesió de molts (gràcies al pervers ús de les banderes i de les fanfàrries més diverses)
Tot plegat, pensant en casa nostra, serveix per preguntar-nos i entendre el trist paper de l'esquerra politica, social, sindical i personal (la gent també compta) que ha estat incapaç de dónar forma a un concepte de país, Catalunya, on les idees i les formes pregonament "populars" esevinguin hegemòniques com passava en temps de la República o, aparenment, en els dies de transició amb un carrer -aparenment- atapeït de senyals d'esquerra nacional i "popular", a banda de la rica tradició federalista, confederalista i nacionalment esquerrana que caracteritzava els temps pretèrits.
20 Junio 2008 | 05:58 PM