.
PER UNA FAÇANA LITORAL DIGNA,
NO A L’N-II. C-32 GRATUÏTA!
Els temps estan canviant. Ja fa molts anys que els temps estan canviant. Les últimes actuacions de la Direcció General de Carreteres ens ho va demostrar. Semàfors, rotondes i murs de contenció han proliferat durant aquests últims mesos. La intenció era bona: reduir la sinistralitat d’aquesta maleïda carretera. Els temps, aquesta últims mesos, han canviat però la vella Nacional II continua allà de sempre. Diuen que ara és menys perillosa, potser sí, però continua sent una muralla insalvable. Ha canviat de responsables. Si abans era l’Estat, ara és la Generalitat. Ens és ben igual que li canviïn el nom i en lloc de Nacional II es passi a dir l’Autonòmica 1714. Als nostres ulls, ens allunya igual del nostre mar i, més o menys maquillada, continua sent una paret impossible de saltar, una interferència que ens allunya del nostre mar, com si fos una desgràcia inevitable imposada per la pròpia natura. No. Aquesta carretera és una herència històrica a eliminar per sempre.
Després de les últimes desgràcies, quan l’evidència ho va ser encara més, ens van pacificar la carretera. Van fer en pocs mesos allò que feia anys s’hauria d’haver fet. Això sí: ho van fer de la manera més democràtica possible: sense dir res a ningú, sense que ni els ajuntaments sabessin ben bé què estaven fent a la seva façana marítima. Tot d’una ens vam trobar un mur de formigó i un rosari de rotondes més que discutible. Amb aquestes actuacions, la pacificació del trànsit, deien, era un fet. Potser els semblava que d’aquesta manera el problema ja estava resolt. No. Potser han pacificat la carretera, però a nosaltres no ens han pacificat. I no ens han pacificat perquè no ens han entès o, el que és pitjor, no ens han escoltat. Aquest no era l’objectiu que teníem.
Aquesta via, ens diuen, ara és més aprop de nosaltres. Ja no és una Nacional. Ara és competència del govern del nostre país. Les decisions ja no es prendran a cinc-cents quilòmetres de distància. Ara, ens diuen, tot quedarà més aprop. Amb una mica de sort, a una vintena de quilòmetres. No en tenim prou. Es prenguin on es prenguin les decisions, no podem acceptar la pervivència d’una muralla d’asfalt que ens separa del mar i malbarata el malbaratat paisatge dels nostres pobles costaners.
Els entesos, concentrats en el tema, continuen estudiant molt. Els gestors, amb el front ple d’arrugues a causa de l’esforç, continuen fent anar la calculadora. Els polítics amb capacitat decisòria continuen sent bones persones amb una capacitat innegable per somriure. Els que no hi entenem, els que tenim negada la informació veritable de la cosa pública, ho veiem molt més clar. Perquè és evident. Perquè fa molts anys que ho sabem: volem veure, viure i sentir la nostra platja i el nostre mar i per això, exigim la desaparició d’aquesta carretera i la gratuïtat de l’autopista C-32. Allà hi tenim l’alternativa més raonable, fàcil, ràpida i senzilla.
I si la proposta no els convenç, un altre dia parlem d’urbanisme i de planificació territorial!
Continuem dient No a aquesta carretera. Continuem reclamant l’autopista C-32 gratuïta!
Ens farem sentir les vegades que calgui!!

Davant la manca de resposta per part dels responsables polítics, quan hi ha una convocatòria de protesta, cal fer-ho al revés. Hem de demostrar el nostre agraïment a disposar d’una infrastructura viària que ens permet fer els nostres desplaçaments en vehicle d’una forma ràpida i segura.
Jo crec que el millor que podem fer es utilitzar la carretera N-II, tots. Si han pensat, calculat i decidit que aquesta es la millor carretera per nosaltres i no hi estem d’acord, ens cal demostrar a nosaltres mateixos que estem equivocats. Per tant fem una prova semblant a la que fan als pantans. La prova de capacitat o de resistència. Utilitzem-la. Així sabrem si es suficient, insuficient, segura, ràpida, lenta, etc...
Jo crec que les nostres demandes de la gratuïtat de l’autopista, serà escoltada. Encara que sigui per evitar greuges comparatius amb altres llocs. Ens cal una resposta, i no en forma d’article en un diari. Una resposta en forma de llei que aixequi el peatge.
Per evitar malinterpretacions, cal fer l’agraïment durant un període sense eleccions de cap mena.
on era el Buch?
Treballar més
la columna
MANUEL CUYÀS.
Una jove xinesa em fa un comentari sobre Catalunya i un altre sobre els catalans. Sobre Catalunya: «No sé per què teniu tants carrers, si no hi passa ningú.» A la Xina, els carrers són plens de gent. Sobre els catalans: «No treballeu gens.» A la Xina es treballa, i els xinesos establerts aquí ignoren les festes. Mentre nosaltres mirem els gegants com ballen, ells envien estalvis a la Xina.
Alguns mandataris de la Unió Europea han escoltat la meva jove xinesa i han observat la Xina com creix i proposen que els habitants del continent treballem més hores a la setmana. De 48 a 65. El ministre Corbacho troba que és retrocedir al segle XIX. Més aviat és endinsar-se al XXI. O Europa treballa més hores o els xinesos, els indis i els americans li passaran la mà per la cara i no serà potència ni serà res. Europa és molt senyora. No vol exèrcit, vol treballar tan poc com pot, no vol omplir els carrers amb més demografia, i després s'ofèn si el món no la té per res.
Si treballem més hores, com quedarà la conciliació familiar? Una de les supersticions del segle XX, juntament amb la de fer turisme, ha estat la conciliació familiar. Què vol dir conciliació familiar? ¿Que els matrimonis es passin vuit hores fent manetes mentre miren la televisió? ¿Acompanyar els nens al zoo? Potser citar-se amb l'amant a l'hotel Regàs quan, a còpia de veure'ns, badallen els lleons i les lleones.
Les 48 d'hores d'ara es van fixar l'any 1917. No sempre han estat vigents, des d'aleshores. En moments d'interès general, per exemple en les postguerres o per exemple a l'hora de fer créixer l'Hospitalet de Llobregat, la ciutat del ministre Corbacho, la gent ha treballat vint-i-quatre hores seguides i més. Només cal que la gent tingui consciència de la necessitat i la urgència i que hi hagi un líder amb poder de convicció. Aquí rau el problema. Quin líder té Europa que pugui convèncer els europeus de treballar més hores? El senyor Durão Barroso? Sarkozy? Berlusconi? El rei d'Espanya? Potser el tripartit.
Res a dir. No tinc cap inconvenient que els arquitectes, els polítics, els directors i gerents de les empreses, els alts funcionaris i tota aquesta classe social que supera els 6.000 euros mensuals, facin i fins i tot superin les 65 hores setmanals. Res a dir. De fet, pel que guanyen, segur que sempre treballaran massa poc.
Deixeu els conserges, els treballadors de la construcció, les caixeres del súper i els auxiliars de tota mena que facin les seves trenta-cinc hores!
Per quant un màxim de 40 hores setmanals per als camioners, per exemple?
l'aliança cuyàs-xina promet! visca la mandra que em dónen!
repeteixo, amb el gran Luís AGUILÉ
ES UNA LATA EL TRABAJAR
TODOS LOS DÍAS TE TIENES QUE LEVANTAR
Y APARTE DE ESTO
GRACIAS A DIOS
LA VIDA SIGUE SIEMPRE
SI HAY AMOR
Un text situacionista anticipant-se a GUY DEBORD!