Del fenomen ja se n'ha parlat per tot arreu. Tothom estarà d'acord que l'operació ha estat un èxit esclatant. Un èxit econòmic, evidentment, que és del que es tracta en el nostre món i en la nostra època, i un èxit televisiu d'aquells que marquen les graelles amb ribets de diamants. Feia moltíssims anys que a Espanya no hi havia tant d'interès per un festival que havia anat perdent-se al llarg dels anys en l'ombra més mediocre i trista. I tot d'una, plaf! Una maniobra comercial que ha anat rodona.

De consideracions artístiques o de qualitat, cap. No es tracta d'això. Un lamentable símptoma que representa la nostra societat? I tant! Però tampoc no tinc ganes de parlar d'això.

El que més m'ha inquietat d'aquesta pallassada tan rendible, és la misteriosa paraula que en moments claus de la cançoneta treia el cap amb personalitat pròpia. Entre estrofa i estrofa es donava, sembla, una consigna de comportament: "perrea".

Ostres! De la mateix manera que hagués pogut dir, canta, crida, xucla, protesta, fuma o treballa, el cantant ens animava ni més ni menys que a "perrear". I com es fa, això? Donant la cançó com a bona i ballar-la repetidament? Als diccionaris no surt, com no podia ser d'altra manera. I, ni que sigui per aproximació, he pensat que aquest protagonista que ha quedat setzè, ens animava, amb aquesta paraula, a no fer res, a deixar-se esllanguir, a perdre el temps mentre van passant les hores. Quin altre significat tindria, sinó, aquesta parauleta?

Doncs com a missatge, no està gens malament. Ara que tot ens empeny a optimitzar recursos i a aprofitar el temps fins acabar tots histèrics de tan útils com hem de ser, que algú ens convidi a fer el gos és tot un repte als costums vigents i un avenç a la dignitat de les persones.