Ara mateix en Raimon deu estar actuant a Madrid. Es tracta de recordar una vegada més, a quaranta anys de distància, els mecanismes que van permetre alguna mena de revolta frontera endins de l'Espanya d'aleshores, sota el franquisme de finals dels seixanta, amb els primers turistes, amb els primers turismes i fins i tot amb els primers homenatges al ministre d'información y turismo: el mateix Fraga, que potser perquè es va submergir a Palomares, manté la seva energia atòmica per més que passin les dècades.
Si al París i a molts altres escenaris del planeta, a finals dels anys seixanta van passar coses que semblaven condemnades a l'èxit i que una civilització nova i més feliç era a tocar, el veritable maig del 68 de les nostres contrades es va produir, al meu entendre, quasi a mitjans de la dècada següent. Més enllà del recital d'en Raimon i Madrid, dels primers assassinats d'ETA o de la convulsa situació de les universitats, la llosa del franquisme no deixava oxigenar les ganes de canviar el món que es respirava fronteres enllà. L'oposició del franquisme tenia vida pròpia i no deixava somiar en altres horitzons. Va ser a l'inici de l'anomenada transició que va arribar, ens va arribar, a la gent jove d'aleshores, aquella estranya sensació d'una llibertat que mereixia aquest nom perquè no semblava tenir límits concrets. Va ser aleshores que vam gaudir del nostre maig del 68 particular.
Com a època de transició que era, no hi havia cap legislació del tot fiable. Es derogaven lleis i encara no n'hi havia de noves que les substituïssin. Entre el final formal de la dictadura i l'aprovació de la nova Constitució hi va haver un període en què les lleis eren pura intuïció. Aparentment, la llibertat absoluta en moltes coses. Llibertat per a la gent jove que el desconcert absolut dels seus adults encara refermava. Tot plegat va ser per bé i per mal, segons els desenllaços particulars de cada aventura.
Tal com era de preveure, el desencís va arribar aviat. Pocs anys abans que s'iniciés la movida madrilenya, tot s'ha de dir. De la mateixa manera que el maig francès es va acabar amb la victòria de les forces de dretes, aquí no va deixar de passar una cosa semblant. Es va tornar a imposar una altra llei, per fortuna de tots era una llei democràtica, però els somnis van haver d'adaptar-se al quadriculat del crucigrama del moment. El somni s'havia anat fonent i el febrer del 81 una performance recordada per tots ens ho va puntualitzar de manera definitiva.
I no oblidéssim que a Premià de Mar, el maig del 68 també va coincidir amb l'any 74 i nosaltres mateixos el vam batejar amb el nom de Taula Rodona. Érem, evidentment, una minoria considerable, com sempre passa en aquests casos. Però va ser així i així es pot interpretar. Qui no és nostàlgic és perquè no vol.
ep: data històrica verificada ! el maig de 1968 es va inaugurar el Bar Marina... un establiment que va ser testimoni de pedra del rebrot premianenc d'aquell espectre parisí i internacional. Un bar que va compartit paisatge amb altres bars de la mateixa plaça. ep!
un altre "ep!":
heus aquí la banda internacionalista de la plaça (abans de que el món fos un festival "multicultural") , a la foto: Paula (filla d'exilats xilens a causa del Pinochet) amb la Bibiana (d'orígens familiars argentins), en plena festa de color, 1974... fent els darrers esternuts del maig, la primavera del 74, possiblement!
Se us nota a la cara que sou fills del maig del 68.
Doncs deu haver-hi molta nostàlgia arreu, perquè el futur dels que vam néixer deu anys després de la revolta de Paris ho veiem molt negre. Ahir una bona colla ens vam reunir per celebrar el trentè aniversari d'una amiga, i en força moments de la nit i de la matinada apareixien els següents punts: a Espanya ja no existeix el benestar social real. La autonomia personal, la igualtat i la diversitat van decreixent. L'individulisme és cada cop més accentuat. A la feina, inestable i mal pagada, les tensions laborals són una pandèmia; més feina, mateix sou, menys personal. Les estructures socials i familiars ja no coincideixen amb les polítiques econòmiques i familiars. La desconfiança amb la classe política és cada cop més gran, i els privilegiats amb feina i amb opció a independitzar-se poden optar a un pis d'una o dues habitacions. Definitivament, som els primers en no gaudir de la bonança que ens van oferir els nostres pares. Acostumats a viure com reis, molt probablement no podrem donar als nostres fills -si és que en tenim i hi cabem- el que els nostres pares ens van donar malgrat estar més ben formats que totes les generacions que ens precedeixen. Depriment.
Toni, acabes de fer un quadre d'indicatius que evidencien el fracás d'un sistema que s'autoanomena eficaç: el capitalisme. Hi ha alternativa a tot això? a tot, no ho sé. Els processos històrics de sempre han tingut pasatges de canvi més o menys llargs i més o menys reeixits, tots passen, però, per entendre les relacions entre causes i efectes. Com que el nostre pasatge coindideix amb una fase sofisticadìssima de reinvenció constant del propi sistema, se'ns fa molt difícil avaluar les coses, contrastar-les, etc. De la mateixa manera que hi ha una mutació de les estructures socials, penso que també hi ha una mutació del concepte "generació". De fet això de les generacions enteses com a subjecte és una determinació una mica arbitrària i esviaixada. Les frustracions i les il·lusions també són, per dir-ho amb una paraula fastigosa, transversals. He començat per una menció al "sistema", com que a vegades hem polemitzat gratament sobre el liberalisme i altres versions de la política, vull reincidir en una cosa: el capitalisme no és un sistema econòmic. En tot cas és un sistema integral, un agencement, cultural que inclou l'economia i que fa d'aquesta un dels seus factors més visibles. Hores d'ara, superant les expectatives del propi Marx i de les escoles liberal-democràtiques keynessianes, el capitalisme gaudeix d'una autonomia de funcionament que supera les tipologies clàssiques de poder. Diguem-ne que és una onada, un corrent, una força capaç de reinventar-se i de perpetuar-se al marge dels sistemes polítics. D'aquí, doncs, la necessitat (desprestigiada) per refer la literalitat del concepte de política, enllà dels productes polítics en sèrie, els dits partits polítics. És a dir, ni a favor ni en contra, sinó més enllà i per l'esquadra. Jo al 68 tenia 9 anys i anava de comunió, però no em sento massa al·ludit quan sento parlar de la "bonança" dels nostres pares. Bonança? quina? la d'uns pares tocats per la postguerra, gent de fàbrica i mercat, de poca escola, de poca lletra? A mi em costa trobar capítols de bonança als meus pares i als pares de molts amics i familiars que vam neixer a Premià de Mar entre els anys 50 i 60. Viviem en una petita vila de treballadors, amb escasos burgesos, fabriques que tancaven i, això sí, una bona col·lecció de cinemes, bars i jocs de carrer. Quan parlem de generacions, doncs, no podem generalitzar. Totes les categories sociològiques inclouen la seva pròpia gamma de desigualtats i condicions de vida. Les estadístiques acostumen a obviar els matisos. Els nens premianencs dels anys 60, majoritàriament, erem molt diferents dels nens -majoritàriament- dels barris benestants o , inversament, privilegiats en relació als nens -majoritàriament- de les perifèries pobres de solemnitat. I, malgrat tot, alguns -amb pocs mitjans- ens en sortiem prou bé (un servidor o el propietari d'aquest blog, per dir-ne dos casos de nissaga més aviat proletària).
Que consti, el nostre maig, que fou, entre el 74 i el 76, va ser colossal, educatiu i irrepetible. Els punts de fuga, i aquell ho va ser, sovint porten a la més sana lucidesa, o a una palla mental inofensiva, la qual cosa és d'agraïr. Les generacions, tornem-hi, no són un bloc compacte i, com a la vinya del Senyor, inclouen matisos socials, econòmics i de procedència. No serà que la sociologia de suplement dominical multicolor estarà substituïnt la ponderació bàsica dels clàssics?