La Isabel Arana ens ho va recordar al final d'una manera tan contundent que ens va deixar en evidència. Si ens entestem a recordar aquests fets de fa quaranta anys, sobretot els de París, no és per casualitat. És perquè ens van canviar la vida. Per bé. El sentit de la llibertat individual es va estendre i molta gent el va fer seu. La gent jove va conquerir un protagonisme inèdit i les relacions interpersonals, inclosa la indumentària, van canviar per sempre. Les persones podíem ser tan lliures que fins i tot podíem posar en qüestió les convencions socials. Una gran conquesta que, tot s'ha de dir, va crear els seus paradisos i també els seus monstres. La rebel·lió ben aviat es va convertir, també, amb una impostura (van néixer els "progres" que--potser per fortuna--han durat fins als nostres dies). El mercat va saber engolir de manera convenient l'energia de la revolta. Fins i tot els cartells de la festa, concebuts per ser lliures i no tenir mai preu, de seguida van ser objecte de compra i venda i fins i tot van arribar allà on no estava previst que arribessin: als museus.
Els èxits del maig del 68 semblen no ser-ho per la senzilla raó que, al llarg dels anys, una part de la població--no tota, l'actitud personal de molts ciutadans que podem trobar pel carrer demostren que no se'n van ni assabentar de l'esdeveniment-- els ha sabut integrar d'una manera tan profunda com per assumir-los com una normalitat. Vam aprendre a ser una mica més lliures, vam intentar ser promiscus, vam saber ajuntar-nos i separar-nos amb el dolor i la dignitat necessaris i vam acceptar el joc sempre perillós de la llibertat. Herència de la revolta. Les generacions que han fet seus els postulats de la utopia, i per tant del fracàs, vam aprendre a ser una mica diferents. Que ho aconseguissim o no és tota una altra història i forma part de l'estricta intimitat dels que alçem, amb dret o no, la bandera d'aquella revolta de joves perpetus.
Sí. Recordar el maig del 68 és una garantia de qualitat que no arriba a tothom. N'hi ha, fins i tot entre els que ho van viure en directe, que no en volen ni sentir a parlar. Algun perquè hi deu haver per sota.
totalment d'acord, aprofito per dir que vas estar força bé a l'acte del divendres i que recordar és més útil que oblidar, doncs el record fa pensar i l'oblit ens desconfigura. Amb llums i ombres, el 68, però sobretot la seqüència històrica 1964-1974 -amb punt central al 68- va desplegar tot el que dius al teu text i això va nodrir una multuiplicacií cultural, social i política de gran pes. El pes de la història, fent servir fraseologia rossellonenca.
Una altra cosa és aquests seixantavuiters que amaguen el seu pecat de joventut...ells s'ho perden: Quim Monzó, el molt modern i antiprogre, va escriure el seu primer llibre de títol L'udol del griso al caire de les clavagueres, integralment dedicat al maig francès, i era un apologia total dels fets... ara a les seves columnes rondina sense parar. Hauria d'assumir el seu tret de sortida literari, era un bon llibre, el tinc molt ratllat i envellit, molt legit i perfectament restituïble...el poso d'exemple a Catalunya del que altres seixantavuiters arrepentits fan a França (vom B-Henry Levi, Gluksman, Lambert, Fienkenaut, etc.).
Bona pensada, el maig entre nosaltres, aquests dies, molt bé, doncs ens inspira i reactiva la memòria i ens projecta endavant, tinguem o no tinguem somnis. Aquells anys van oferir una gran proposta musical, de cinema, de lletres, d'art, això també compta, i tot això ho respirem i ho podem escoltar, mirar o sentir fins i tot des de casa.
o só oh oh i tant que si oi oh ja heu trobat el tema per esplaiar la palla que porteu i així no tocar el problema de la opresió que tenim com a poble des d'un estat ferotge al qual els lluitador li fem butifarra, pero no, oh i tant ja està i tant!!!!! el vostre maig què? res de res del problema de tot un poble res oh no res de res que fa poc per vosaltres ui ui que perdeu el nivell sobretot oh i tant bla bla bla es parlava de Catalunya al vostre maig dels kollons? va vinga, valents! paraules fora, vinga a que no? és dificil seguir la vostra bola tot el dia igual fins que el jovent us passarem la ma per la cara i direm prou a l'espanyolisme i a les cortines de fum culturaletes que us munteu per no parlar de cap, de cap! problema del nostre poble, ohhhh i tant i tant, bla bla que sou molt savis qus sí home que sí i què? musiqueta que no falti, compte! vinga musiqueta! i ara ui ui el maig de què? el maig per no passar per altres temes, oi? o clar, clarissim que no us diguin el que no us agrada, sobretot sobretot el maig i la musiqueta de la maneta que els joves ja lluitarem contra l'esclafament nacional, descanseu amb la musiqueta i les peliculetes i la parida cultural que interessa a les vostres families i em quedo curt, per no parlar del la festa major que, ui ui, tema prohibit: qui la fa la festa, qui? mentres feu el cultural el musical i el gran recordador, ara què? pica per la festa major? oh no oh no millor així com feu, sou molt interessants i que lluiti contra l'opresió el nen, el jove que es subleva contra un estat que esborra. Això no, no que no mereix ni una ralleta i que no fos dit. ja m'agradaria entendre de què aneu, però igual em tornaria savi com els que teniu vocació de savis i tot això, oh sí oh callem que teniu sempre la paraula ja callo
aquesta darrera exposició o va amb mala baba o té enveja o no s'aclara. de fet no he trobat cap argument de pes en el seu difícil i caòtic discurs. Tot i això, l'escrit evidencia una problemàtica personal que es projecta en uns miralls distorsionats que poden acabar trencats, com els de la Rodoreda.