.

Que un nen acabi a l’hospital a causa dels seus jocs infantils és una veritable desgràcia. Sobretot per la família i els amics. El que costa d’entendre és que un incident tan domèstic mereixi ser notícia de primera pàgina. Un nen jugava a ofegar-se i quasi ho va aconseguir. (De petit recordo haver jugat a una cosa semblant. Sense tovallola. Jugàvem a prémer les caròtides del coll i de vegades més d’un queia a terra inconscient.) L’alarma salta quan es descobreix que és un joc molt més estès del que es creia. Com els nens que juguen a barallar-se i de vegades es poden fer mal de veritat. És evident que els nens s’han de protegir i no ens podem arriscar a què hagin de passar per l’hospital, però temo que algú reclami una normativa europea que estipuli, per la seguretat dels més petits de la casa, a què poden o no jugar els nens. No és apologia del passat, però caldria saber per què actualment aquestes notícies acaben tenint fins i tot poder de crear alarma social. Els que ja tenim una certa edat, quan érem nens, no havíem jugat amb les boletes de mercuri del termòmetre que s’havia trencat? No havíem anat mai en una bicicleta sense frens? I els tradicionals soldadets de plom que ara són tan tòxics? Hi havia algun nen que no hagués fabricat pòlvora amb productes comprats a la farmàcia? I la pòlvora cremava de veritat. I el Meccano? No estava ple de perills, amb aquelles peces metàl·liques tan petites? Com vam sobreviure, a tants riscos?

.

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui.