En tinc una memòria directa a través dels telediarios que feien aleshores a l'única televisió que hi havia. Les opinions que devien traspuar els comentaris dels locutors són fàcils d'imaginar, però, de fet, no me'n recordo gens. Només recordo que la imatge que oferia la televisió dels aldarulls de París em seduïen enormement i ni ara en sé la causa exacta. Devia ser la pura intuïció d'un nen que tenia catorze anys i que començava a olorar un món que no era el seu.

La sorpresa, però, l'he tinguda fa poc, quan he mirat una mica per sobre el que es deia en directe, mentre els fets del mes de maig eren tan calents que encara no s'havien desenvolupat del tot. En concret, el que ara reprodueixo aquí, el que vaig intentar llegir sense èxit al local de la Coali, em va sorprendre de manera especial. En 40 anys, aquells fets s'han analitzat per dalt i per baix. El que més em sorprèn, però, és que en plena època franquista i a dia 8 de maig del 1968, quan la revolta del maig era encara als seus inicis, La Vanguardia treia una editorial que sembla escrita vint anys després dels fets, enllà de la perspectiva dels anys. No. Aquest text va sortir publicat el dia 8 de maig del 68.