.

Sense la mínima ombra d’ironia. El poema que més m’ha impressionat de Joaquim Horta és l’entrevista que li va fer David Castillo al diari Avui el 16 de febrer passat. Hi ha poemes que s’escriuen amb la voluntat de ser-ne i s’estructuren com a tals, n’hi ha d’altres que neixen sols, més enllà de la voluntat del propi autor. I l’entrevista a què m’he referit n’és un cas evident. Un lament sense contemplacions. Que un lluitador nat—només cal passejar-se un moment per la seva biografia per constatar-ho—mereixi un titular tan contundent i cruel com “No sé si ens vam equivocar lluitant tan fort per Catalunya” no és símptoma de què les coses hagin anat bé al nostre país. La perspectiva dels anys ens mostra la diferència radical que hi ha entre la cultura que en l’actualitat es pretén fer i la que en aquell abans que queda tan abans es feia. Aquella, la d’abans, es llaurava amb una fe, una voluntat, una tossuderia i un vigor que en la cultura actual no es veu per enlloc i que no aconsegueix desvetllar-se ni amb un grapat de subvencions, ni a través d’una estadística ni amb un estudi previ de mercat. No és casual que autors de la talla de Josep Guinovart, que han tingut la capacitat i el poder d’innovar i de crear nous llenguatges, iniciessin la seva carrera en aquells anys tan grisos i tan poc propicis a la llibertat creadora i es volguessin comprometre ideològicament amb el país.

Voler fer cultura catalana als anys cinquanta era un acte de fe. Era, en dèiem, un acte de resistència. I en aquest moviment cultural els qui més valien, els qui més es comprometien, els que havien decidit ser “dels de dalt” eren els que més podien perdre. Com ara, si fa o no fa. Que algú arrisqués els seus propis diners per rescatar de l’oblit personatges com J.V. Foix o Gabriel Ferrater no es pot entendre d’altra manera que no sigui un acte de fe. “De la multitud de trens que passen per la vida has d’agafar el que tu vulguis, sabent a quina estació has de baixar. Passen els trens dels guanyadors i els dels perdedors. Vaig agafar el dels perdedors”.

Costa de creure que persones com Joaquim Horta tinguessin com a objectiu principal passar als llibres d’història. Els seus esforços tenien una altra intenció. Malgrat tot, no deixa de ser lògic reclamar un mínim reconeixement a la feina feta. Fins i tot en el món de la militància més compromesa els anys han desdibuixat el passat i alguns dels protagonistes han de lamentar l’oblit: “I és com si no hagués existit. Militants com Paco Rodon, Ricard Salvat o jo no figurem ni a l’exposició que es va fer sobre el PSUC:” ha de constatar Joaquim Horta.

Què passaria si una mínima part dels personatges i personatgets del nostre país que gosen anomenar-se creadors o intel·lectuals tinguessin una capacitat de risc i de compromís semblant a la que Joaquim Horta, Josep Guinovart i tants d’altres, a causa de les contingències històriques de l’època, van tenir en el seu moment? Quants activistes culturals, quants creadors arriscarien ara de veritat els seus diners o el seu prestigi per construir l’edifici comú d’una cultura de país, o sigui, nacional? Quin seria el resultat d’un entusiasme semblant però trasplantat als nostres dies? Joaquim Horta va lluitar per Catalunya i aquesta declaració de principis avui fa somriure a més d’un. Deu ser per això que afirma que per a ell “Catalunya es va acabar l’any 39”.

Per què deuen lluitar, doncs, els escriptors, els pintors i els actors que ara tenen trenta anys? Per la intransferible targeta de crèdit que els assegura el benestar? Costa de creure; qui tria aquests mena d’oficis té alguna altra cosa al cap. Per què deuen lluitar els poetes que ja han superat els quaranta anys? I els escriptors que ja han superat la cinquantena, per què deuen lluitar? Potser la pregunta és, senzillament, obsoleta, fora de context i d’època històrica. I, una mica més enllà, podem parlar d’alguna mena de lluita i d’algun tipus d’ambició quan contemplem la gestió dels nostres gestors culturals d’aquest principi de segle? Els trens d’ara són els trens dels guanyadors.

.

Publicat al 08340 de Vilassar de Mar, en un número dedicat a Josep Guinovart.

I, com no podia ser d'altra manera, dedicat també a Josep Benet.