.

El cercle es tanca o sempre és el mateix cercle? El cas que últimament ha arribat als diaris, el del rector de la parròquia del Poblenou de Pineda de Mar, Ramon Masachs, que ha gosat opinar públicament sense seguir les directrius que marca la jerarquía católica, o sigui, la Conferencia Episcopal espanyola n’és un bon exemple. Els que manen decideixen prèviament el que s’ha d’opinar sobre els matrimonis gais, la negociació amb ETA i l’opinió que els senyors rectors han de tenir sobre l’assignatura d’Educació per la Ciutadania. Per a ells, Déu és espanyol i de dretes. Els amos de l’empresa li han recordat que allò que decideixen els bisbes, els bisbes bons, s’entén—en Pere Casaldàliga ja esta jubilat—, és la doctrina que ha d’arribar als feligresos, sempre indefensos davant l’ombra progressista d’en banyeta. Els capellans no s’han de posar en política. Posar-se en política i manifestar-se al carrer com si fossin gent d’esquerres és cosa exclusiva dels bisbes de dretes. El fenomen que s’està donant ara, i el de Ramon Masachs no n’és l’únic cas, em dispara la memòria cap als anys seixanta, quan van començar a sorgir els primers capellans obrers. Eren els dissidents que renunciaven a les comoditats del poder religiós. Tot torna. La llibertat sempre és un parèntesi. La jerarquia mana. La negació de les opinions pròpies en nom de la comunitat eclesiàtica, catòlica o no, l’empresa o el partit és una actitud davant la vida, una cultura.

.

Publicat al diari El Punt en l'edició d'avui