No hi havia ni un gram de mala intenció. Les vaig comprar com sempre compro allò imprescindible per sortir al carrer amb una certa dignitat. M'estava quedant sense sabates i, aprofitant l'època de rebaixes, vaig anar fins la Gran Via per comprar-me'n unes. Hi començava a haver poca cosa, però encara en vaig trobar alguna que no em desagradava del tot. Les vaig assenyalar amb el dit a la dependenta i ella me les va dur de seguida. Me les vaig emprovar i els peus m'hi cabien. Bon senyal, vaig pensar.

Vaig dir que sí, me les van posar en una capsa i vaig sortir de l'establiment amb la convicció que tenia unes sabates noves.

No voldria complicar les coses més enllà del que sigui necessari, però continuo tenint dues cames completes i, per tant, dos peus a calçar amb mitjons i sabates per sortir al carrer. El peu dret i el peu esquerre. Fins aquí tot normal. L'equilibri de l'homínid que, havent après a despaçar-se amb només dues extremitats, ha anat creant més i més necessitats. Fins al punt d'haver-se de comprar cíclicament sabates, mitjons, pantalons i calçotets i haver organitzat una manera de conviure que, sense ser cap meravella, de vegades tens la rara sensació que ens permet sobreviure.

Em costa entendre la gent que es compra la roba o el calçat a partir del nom de la marca. Pel cas que ens ocupa i sense voluntat de crear polèmica, fins i tot un dia em vaig comprar, també per casualitat i en època de rebaixes, unes Dr. Martins. La casualitat la vaig descobrir després, quan ja era a casa. Pel que fa a aquests últimes sabates que ja he estrenat, també ho vaig descobrir un cop comprades. La marca semblava pensada per l'època exacte en què s'acaben les rebaixes. I demà ja és dijous. I dissabte és dia de reflexió.

La lletra D ha estat la primera en desaparèixer, però per anar a votar diumenge me les posaré, us ho juro. Ni que sigui per sentir-me a l'alçada d'aquesta casualitat. Me les posaré amb el calçador, però me les posaré.